Amb safrà

Es diu que, l’any 1576, un deixeble del mestre Valeri de Flandes - el creador de les vidrieres del Duomo de Milà - va ser l'introductor del típic color groc dels plats d’arròs. Segons sembla, el jove es va enamorar de la filla del mestre flamenc, que com en totes les llegendes era tan bonica com rossa i pàl·lida. El deixeble va demanar en matrimoni la bella dama i no va trigar a casar-s’hi.

Durant la celebració el jove espòs va tractar de buscar la manera que l'esdeveniment fos el més solemne possible i va fer preparar un plat de la seva invenció que ajudés a aquest propòsit. El plat no va ser altre que l’arròs acolorit i per a això va utilitzar safrà. Segons sembla l'havia utilitzat per aconseguir en la pintura els torrats i daurats, però en descobrir que tenia un efecte innocu en l'home el va emprar també a la cuina.

Quan l'arròs va arribar a la taula els comensals es van meravellar d'aquella impressionant font de grans d’or vell, com els que llavors portaven els antics rius ibèrics.

Des de llavors s'utilitza el safrà en l'arròs.