Bookends

Records menuts per als calaixos cromats de la memòria. Col·leccions de petits moments fets d’alabastre, grans morats de magrana, petxines que un dia vam trobar a la platja. Un grapat de sal, retalls d’una nit de dissabte, aquell gest, una paraula. Pengem del fil del temps, a la nostra col·lecció particular, aquella cançó que ens va fer de preludi –o d’epíleg-, la llum d’aquella tarda al capvespre i el gust d’aquell primer cafè. Omplim capses de cartró al fons de la memòria, records presos per sempre en l’ambre groc dels anys i que de tant en tant fem lliscar pel pendís de la nostàlgia. Treiem els records, de tant en tant, i hi joguinegem una estona, els fem sonar com les notes metàl·liques d’una caixa de música mentre fem anar, a poc a poc i tot dibuixant cercles, la maneta de l’enyor.

Time it was, and what a time it was, it was
A time of innocence, a time of confidences
Long ago, it must be, I have a photograph
Preserve your memories; they're all that's left you.

De llençols i banderes

Sempre hi haurà el risc de declarar-se vençut, d’abandonar tot enarborant una bandera blanca mentre diem “no puc més”. Deixar-se vinclar per la por o la rutina, allistar-se a la resta del ramat adotzenat, recitar el guió que ens han escrit sense pensar-hi massa i esdevenir actors d’un decorat de cartró pedra que amb prou feines si ens creiem...

...però sempre podem utilitzar el llençol blanc per deixar finestra i barrots enrere i fer-ne un llenç per pintar-hi un somni nou, desertar de la por, declarar-se insubmís als generals vestits amb els galons de la McDonalització, i sortir a l’escenari com si cada nit fos la nit de l’estrena, rapsodes només dels propis mots...

Badalls

Ja és mala sort que tanta excel·lència, tanta polivalència, tant “heu de ser els i les millors” i tant vinga treure bones notes al llarg de l’educació acabi per desembocar en aquest badall sense mesura, en aquest artefacte gris, encarcarat i plumbi, en aquest cau de funcionaris endogàmics i avorrits que és la universitat actual. Crec que ara, de tornar la universitat, tornaria a no anar-hi.

Welcome The Rolling Stones

Welcome The Rolling Stones. Sí, donem la benvinguda a Ses Satàniques Majestats. Que creixin acords de guitarra elèctrica als marges dels camins, atzavares en sol major, pols de blues. Que vinguin en Keith Richards i el seu angel negre, sweet black angel, i en Mick Jagger amunt i avall per l’escenari per cantar-nos que sí, que és només rock and roll però que ens agrada. I molt. It’s only R’n’R but I like it. Brown sugar, Start me up, que sí que sí, que vinguin de nou els Rolling Stones i que no parin de tocar!

Se'ns fa tard

Caure suau, davallar pel pendent del desig, espai-parpella, marfondre’s en un univers blau. I oblidar el temps a la teva tauleta de nit mentre fugen les hores sense brides enmig dels llençols. Camins, dreceres, fil d’Ariadna per sortir del meu laberint particular. Comptem els minuts amb galetes de xocolata i tot i així –ja ho veus- encara se’ns fa tard.

Les copains d'abord

En temps de vides líquides s’agraeix l’amistat cultivada a força d’anys.

Oblits

Se’ns escola el món per forats imaginaris de les butxaques. Deixem paraigües, bosses i claus a les lleixes del tren, a l’entrada de les biblioteques, en el que sembla el degoteig d’un oblit més gran. Un oblit amb “o” majúscula en forma de badall. Efectivament: ens avorrim. Ens avorrim i abandonem el món a trossos, a la recerca d’un àmbit que ens sigui més proper. Què hi faig aquí tan lluny de mi? I anem al futbol els diumenges; al cine el dia de l’espectador; llegim novel·les..., i en el trànsit desapareixen llocs, objectes i fins i tot persones. Abstrets de tot i de tothom, som ben lliures. Vagaregem pel nostre món fet a mida, lluny dels espais prêt-à-porter que els horaris, les feines i les cadenes de supermercats ens dicten. Oblidem ulleres, plomes estilogràfiques, de tant en tant. Encara sort: jo hi ha dies en què oblido el món sencer!