Caure suau, davallar pel pendent del desig, espai-parpella, marfondre’s en un univers blau. I oblidar el temps a la teva tauleta de nit mentre fugen les hores sense brides enmig dels llençols. Camins, dreceres, fil d’Ariadna per sortir del meu laberint particular. Comptem els minuts amb galetes de xocolata i tot i així –ja ho veus- encara se’ns fa tard.
3 comentaris:
El temps és el millor autor; sempre troba un final perfecte!
Marfondre's...quin mot bonic! i quin sentiment bonic el que descrius!
mmmmmmmmm.............
Publica un comentari a l'entrada