Send me an e-mail who says "I love you"

Qui més qui menys tots tenim un lloc on guardem les cartes: un calaix, una caixa, un cofret, un arxivador...allà s’acumula una mena de biografia epistolar, cartes d’aquí, d’allà, de persones que ja no hi són, antigues fotos, records, experiències. És curiós veure com canvien algun escrits amb la perspectiva del temps o com algunes coses que llavors ens varen semblar tan importants ara es relativitzen. Potser és que al capdavall sempre ens justifiquem: la memòria sempre és selectiva i tractem de fer encaixar els records com aquell qui fa encaixar les diverses peces d’un trencaclosques. Les cartes m’agraden molt més que no pas els e-mails. Aquests són més pràctics per a qüestions de feina: "Ara t’adjunto aquestes gràfiques, mira’t aquestes fotos"...Però els e-mails són freds, asèptics, poca cosa més aporten apart del missatge en si. Obrir una carta -tret que sigui del banc o una factura- sempre és més emocionant i la podem llegir i rellegir allà on vulguem, o el fet d’escriure-la, cadascú amb la seva cal·ligrafia, on cada paraula és el mirall de la nostra personalitat. Quina mena de personalitat transmet un e-mail si tots arriben amb la mateixa lletra?! Podem triar com a molt uns quants formats estàndard: Arial, Times New Roman...Una carta pot tenir molts més matisos: la textura del paper, el color...fins hi tot hi ha cartes perfumades! Les noves generacions ja no s’escriuran cartes. Les han canviades pel correu electrònic, els xats i els missatges SMS. Les noves generacions es diran “t’estimo” per internet, encara que per a mi rebre una carta d’amor per e-mail ha de ser com fer-se un petó amb un escafandre de bus o d’astronauta.

*Un escrit de fa gairebé deu anys -com passa el temps!- i, evidentment, ja fa temps que no rebo cartes de paper més enllà de quatre rebuts del banc o alguna factura. La resta tot són e-mails i SMS! I, ben mirat, ara no els canviaria per cap carta. Ja ho diuen els Pet Shop Boys: send me an e-mail who says I love you.

Pedres, rocs i còdols

Encara ara, després de tants anys d’evolució, el gest atàvic de recollir un roc i llençar-lo contra una altra pedra amb el braç com una fona. Esmicolar el còdol, trencar-lo en bocins en un gest primitiu i brutal. Micos amables i empolainats, no som més que una baula perduda enmig del somni de Darwin. Ens creiem fills del jazz i la poesia però se’ns endu el corrent de la biologia vida avall.

Piscines

Les piscines. Llençar-s’hi és com capbussar-se en un tros de cel que s’emmiralla en l’aigua. Sense ales, a força de braçades, ens tornem aus que volen per una atmosfera clorada entre un sol que titil·leja, calidoscòpic, arran de terra. Sense brànquies, som estranys amfibis de cames llargues. Malgrat tot, la piscina ens acull com un gran ventre, càlida i amable, fins a marfondre’ns en el somni amniòtic d’un nounat. Des del fons estant, el soroll del món s’esvaneix fins a convertir-se en una lleu remor, mentre els cossos dels banyistes llisquen per la superfície tot fent coreografies de cinema mut, amb els nostres pensaments que, com les notes d’una pianola antiga, ens dringuen dins el cap. Hom diria que fins i tot el temps s’ha quedat surant en un racó o roman, enredat, als filtres de l’aigua. Ingràvids, per uns moments som l’home a la Lluna, astronautes precaris en banyador. Fins que se’ns acaba l’aire: sense ales ni escates, eixim a la superfície per asseure’ns, xops i refrescats, al caire de la piscina. Amarats, prop d’un bocí de cel amb regust de clor.

Missatge en es bòtil

És com un tic, una mena d’acte reflex: quan som a la vora d’un riu d’aigües manses, un llac o a la platja en un dia poc rúfol, ens ajupim i, tot fent un gest de biaix, llancem una pedra a l’aigua. Una vegada, dues, tres...quatre o més, si som prou hàbils, la fem saltar. A cada salt, l’aigua es desplaça: unes ones plenes de sentit que ens fan somriure. Ara, més que mai, l’aire és ple d’ones semblants. Reboten de satèl.lit en satèl.lit per l’atmosfera terrestre: “Vols kdar x dinar?”, “Bon kp de 7mana!”, "Passeu-vos-ho bé!". Unes ones plenes de sentit que ens fan somriure quan les rebem. "Bona nit, C." :-)

Happy birthday to me

Un somrís per punts

Ser feliç, moderadament feliç, més enllà dels moments plens on tot sembla encaixar, és una qüestió d’actitud: n’hi ha prou amb donar valor a allò que es té en comptes de negligir-ho per allò que no es posseeix. Ni que sigui per una qüestió quantitativa, perquè la capacitat de desitjar és infinita, no s’acaba mai! És allò que alguns psicòlegs nord-americans ja comencen a anomenar “la síndrome dels peixos en el mar”: si mirem al nostre cubell sempre ens fa l’efecte que a l’aigua encara hi queda un peix més gran o més saborós. Com que el desig no té límits i la voluntat de millorar és inherent a totes les persones, el neguit vital sembla assegurat. Prou que ho saben els professionals del màrqueting! Quantes vegades no hem entrat en una botiga per comprar quelcom que, en arribar a casa, constatem que no ens feia pas tanta falta? Hem adquirit una cosa que no ens calia i una vegada esvanit el desig ha esdevingut gairebé una andròmina. Potser és que, com deia un pensador de l’antiguitat, "no és més feliç qui més té sinó qui menys necessita". Ser conscients d’això, però, no s’aprèn de manera immediata. Saber valorar allò que ens fa feliços de debò és un procés que vol temps. Com en els passatemps de quan érem petits, per dibuixar un somrís només cal unir, de mica en mica, els punts que de debò compten.

Nosa

El passat em persegueix. I fa nosa. Com una pedra a la sabata, com la porta de la biblioteca que grinyola, com la tos enmig d’un espectacle, com el camió de les escombraries a deshores, com una trucada de telèfon mòbil en una obra de teatre, com un tall publicitari a la pel·lícula, com una taca a la corbata, com el Windows quan es penja, com els crits dels veïns que discuteixen una tarda de diumenge, com una gotera que no para, com una lletania lenta i pesada. No cal que canviïs de tema, però canvia de subjecte. Si us plau, si us plauet.