El passat em persegueix. I fa nosa. Com una pedra a la sabata, com la porta de la biblioteca que grinyola, com la tos enmig d’un espectacle, com el camió de les escombraries a deshores, com una trucada de telèfon mòbil en una obra de teatre, com un tall publicitari a la pel·lícula, com una taca a la corbata, com el Windows quan es penja, com els crits dels veïns que discuteixen una tarda de diumenge, com una gotera que no para, com una lletania lenta i pesada. No cal que canviïs de tema, però canvia de subjecte. Si us plau, si us plauet.
2 comentaris:
Certament el passat de vegades és una nosa, i totes les comparacions que has citat també. Per sort, ja m'imagino que aquest text el tenies al calaix, oi? ;)
És el que té el punyetero passat... I pitjor encara: et revé quan menys t'ho esperes, quan estàs amb la guàrdia baixada.
Jo el deix passar, deix que se'm passegi per dins el temps que necessiti, després li obro la porta i "camino"! Darrerament em funciona.
Publica un comentari a l'entrada