És com un tic, una mena d’acte reflex: quan som a la vora d’un riu d’aigües manses, un llac o a la platja en un dia poc rúfol, ens ajupim i, tot fent un gest de biaix, llancem una pedra a l’aigua. Una vegada, dues, tres...quatre o més, si som prou hàbils, la fem saltar. A cada salt, l’aigua es desplaça: unes ones plenes de sentit que ens fan somriure. Ara, més que mai, l’aire és ple d’ones semblants. Reboten de satèl.lit en satèl.lit per l’atmosfera terrestre: “Vols kdar x dinar?”, “Bon kp de 7mana!”, "Passeu-vos-ho bé!". Unes ones plenes de sentit que ens fan somriure quan les rebem. "Bona nit, C." :-)
1 comentari:
Així és tal com rebo i envio jo també els sms.. com petites postals: Sóc aquí i em recordo de tu.
Publica un comentari a l'entrada