Creps

No sé quantes teories he llegit sobre el significat dels rellotges tous del quadre “La persistència de la memòria” de Salvador Dalí. Totes, és clar, vinculades al pas del temps: les hores com una corrua de formigues que passa, l’escuma lleugera dels dies que s’agombolen a la platja dels anys... doncs no. No cal donar-hi més voltes: els rellotges tous no són altra cosa que unes creps. Sí, creps de melmelada, de canyella i sucre, de crema de xocolata o mel. Dalí va despertar-se un dia i va dedicar-se un esmorzar tan hiperbòlic com els seus bigotis. Paella en mà: farina, ous, mantega, llet...disfressats de rellotge tou, una metàfora –ara sí- de les bones estones que romanen a la memòria, que la felicitat existeix i té forma de crep de Nutella. Això és el que, segurament, ens volia dir el geni de Salvador Dalí.

Baixistes

Somnis laborals

El corrent elèctric s’interromp a les 3.15 a.m. a tota la ciutat. La nevera i el congelador s’han aturat amb un soroll mig esbufec, mig espasme. Aviat una colònia de fongs començarà a créixer sota la tapa dels iogurts mentre el peix va agafant una textura flàccida d’escates i ulls vidriosos. La carn congelada recupera, a poc a poc, el seu color rosat i sanguini original. Al menjador, la coreografia de petits punts de colors formada pels llums de la cadena de música, el vídeo i el DVD s’ha esvanit en la foscor. Damunt la tauleta de nit, el rellotge digital s’ha aturat. Cap plor filial, tos aliena, soroll veïnal, malson o bufeta plena el desperta i no s’adona que fa tard a la feina. Somia que es lleva, es dutxa i es vesteix. Es pren a corre-cuita un cafè amb llet. S’acomiada de la dona. Deixa la quitxalla a l’escola. Fa més cua que de costum: el trànsit fins al polígon industrial és dens. Entra d’una revolada mitja hora tard a l’oficina on el seu cap, amb una mirada reprovadora, el saluda també des del seu somni.

Ingràvid

No deixa de ser una paradoxa la sensació d’alleugeriment que experimentem quan les coses cauen pel seu propi pes.

Traduccions

Sembla que a Menorca, l’ajuntament de Maó (regit pel PP) vol canviar el nom pel més castellanitzat Mahó o, directament, per Mahón. El mateix han fet amb Ciutadella (Ciudadela), Sant Lluís (San Luis), Migjorn Gran (San Cristóbal), etc. No vull ni pensar què passarà quan aquesta fal·lera per la traducció arribi a Catalunya, perquè els que ens estimem les lletres i els idiomes en general ja sabem que això de les traduccions té un punt de dèria i que una vegada es comença costa de parar. Em fixo en el meu entorn geogràfic més proper i em vénen al cap Sant Quirze, que esdevindria altre cop San Quirico; o Sant Cugat, que passaria a ser, com en temps que fan de mal recordar, San Cucufate. Em deleixo per saber, a mesura que el procés avanci, com traduiran alguns topònims com Puig-Reig. Perquè “Puig” encara, però ves a saber com es diu en castellà aquest peix de la família dels esciènids, de cos fusiforme i de fins a dos metres de llargada i setanta quilos de pes, que s’anomena “Reig”. Segurament es decantaran, a l’hora de fer la traducció, pel bolet de l’ordre de les agaricals, tòxic i al·lucinogen que respon al mateix nom. Fa més per a ells.

3x1

Quién me ha robado el mes de…

No sé si és a causa de la crisi i les retallades pressupostàries, però algú ens ha robat el mes d’octubre. El mes en què l’aire es torna serè i tots els colors -blau, verd, ocre- més ponderats. Un calendari desnortat que perd dies sense adonar-se’n ens ha fet passar de la lleugeresa del cotó al desig de la llana, dels llençols lleugers al cobrellit, la manta i el nòrdic de plomes en un no-res. Fa anys en Joaquín Sabina es queixava que li havien robat el mes d’abril i a nosaltres –coses del canvi climàtic?- ens han furtat el mes d’octubre.

Periodisme 2.0

Els diaris es tornen cada dia menys paper i més 0 i 1. Es queixen els periodistes, abocats al quadrilàter de la blogosfera, del cos a cos digital i que al Twitter totes les piulades valen gairebé igual. Periodisme 2.0, ara els articles del diari compren bitllet d’anada i tornada. Ja era hora que les lectores i lectors poguéssim opinar.

Rius de canyes

A l’estiu, sol, calor, quilòmetres en cotxe, carretes secundàries, rieres plenes de canyes i urbanitzacions. Comentari: “Aquí si plou fort tindran un disgust...” que es materialitza mesos més tard a la primera pàgina del diari. L’experiència dels anys prediu anticiclons vitals, maregasses personals i fins i tot inundacions al litoral. Quina sort, fer-se gran!

Sexe, droga i plans de pensions

En un moment de “zàpping” televisiu em sembla veure el José Maria Sanz, més conegut pel sobrenom de Loquillo, fent un anunci d’una coneguda entitat bancària. El mateix Loquillo, cantant dels Trogloditas, que fa vint anys en plena campanya contra les drogues deia en un dels seus discs “No te drogues...o acabarás como nosotros!”, el mateix Loquillo que ens comminava a no ballar rock and roll al Corte Inglés -massa comercial i per a les masses?- en una de les seves cançons, el mateix Loquillo que a cada actuació de les Festes Majors de poble incloïa una clàusula al contracte en què demanaven un parell de caixes whisky abans de sortir a tocar. El mateix Loquillo que ara em sembla veure a la pantalla anunciant, encara que sigui disfressat de conversa informal, el que no és altra cosa que uns plans de pensió privats. És una llàstima que ara mateix l’esperança de vida a Catalunya estigui al voltant dels 80 anys perquè seria divertit, en el cas que la biologia fos més generosa, veure fins a on arriba amb el temps l’evolució personal d’algunes i alguns. Sexe, droga i...plans de pensions?