No sé quantes teories he llegit sobre el significat dels rellotges tous del quadre “La persistència de la memòria” de Salvador Dalí. Totes, és clar, vinculades al pas del temps: les hores com una corrua de formigues que passa, l’escuma lleugera dels dies que s’agombolen a la platja dels anys... doncs no. No cal donar-hi més voltes: els rellotges tous no són altra cosa que unes creps. Sí, creps de melmelada, de canyella i sucre, de crema de xocolata o mel. Dalí va despertar-se un dia i va dedicar-se un esmorzar tan hiperbòlic com els seus bigotis. Paella en mà: farina, ous, mantega, llet...disfressats de rellotge tou, una metàfora –ara sí- de les bones estones que romanen a la memòria, que la felicitat existeix i té forma de crep de Nutella. Això és el que, segurament, ens volia dir el geni de Salvador Dalí.
4 comentaris:
Tot parlant de metàfores, potser el truc de la felicitat està en saber tombar la truita. En aquest cas, la crep :)
Oh-la-lá
Mmmmmmm! M'encanta la Nutella, més que el quadre del Dalí.
I pel que fa a les teories, no serveixen per res.
una
...el millor és llepar el ganivet després d'untar! :)
És o no?
Mmmmm! Quina gana m'has fet agafar! Ara me'n menjaria un de xocolata i tallets de plàtan!
Publica un comentari a l'entrada