Rellotges

Tantes rodetes, engranatges, manetes i ancoratges… no, no, els rellotges no estan ben fets: les hores mecàniques no s’ajusten a les reals, vet-ho aquí! Un rellotge com cal marcaria un temps flexible i seria més generós amb aquelles hores que passen lleugeres, com de puntetes...volant! “Ja és l’hora?? Ohhh...”. En canvi escurçaria aquelles hores plúmbies de minuts pesats que no s’acaben mai: cues a l’autopista, estones mortes en sales d’espera... farien de molt més bon passar. La qüestió de la mesura del pas del temps és gairebé tan vella com la Humanitat i s’ha basat en ginys de la més diversa mena: rellotges de sorra, d’aigua, ombres a les parets, espelmes amb marques, etc. però tots indicaven el pas del temps d’una manera rígida i totalment encarcarada. Ja va essent hora d’inventar el rellotge amb hores REALS que s’ajustin a la percepció de cada individu. Benvolguts Reis d’Orient, si no els fa res, enguany ja poden portar-me el primer prototipus. Gràcies.

* Fotografia: Carles

Els objectes ens criden

Hi ha determinats objectes que ens criden. Sí, en passar a prop seu ens xiuxiuegen un “vine, vine...” subtil, gairebé imperceptible que fa que ens hi acostem. No podem descobrir un caleidoscopi dins un calaix sense fer una ullada al seu interior, no podem desembolicar un electrodomèstic sense fer petar dues o tres bombolles de l’embolcall de plàstic que el protegeix, no podem passar pel costat d’una caixa de música sense fer anar la petita maneta i extreure’n unes quantes notes. Per a aquest 2012 que acabem d’encetar potser estaria bé disposar de 365 caixes de música, una per a cada dia de l’any, i fer passar els fulls del calendari a través del corró musical d’aquests petits ginys: donar ales als dies assolellats, fer una mica menys pesats els dies en què sembla que pinten bastos, que les crisis amb música ho semblen menys i tot just ara, si pares bé l’orella, sentiràs que estan tocant la nostra cançó. Shhhh....

Innocent, innocent!

Ja fa temps que els diaris van deixar de publicar notícies de caire humorístic el dia dels Sants Innocents. És una llàstima perquè em semblava un costum força sa i sempre és d’agrair que algú sàpiga treure punxa a les circumstàncies i ens faci riure una mica. Quan van deixar d’escriure’s aquesta mena de notícies amb vocació de llufa de paper? Per quin motiu? Potser perquè actualment moltes de les notícies ja semblen una humorada. La realitat avui en dia competeix amb l’Eugenio, Woody Allen i – ai!- Los Morancos. Una barreja, certament, difícil de superar.

Després de tot

Els contes de Mercè Rodoreda són durs i cantelluts com la pedra, fruit d’una societat en què tant era descobrir que la realitat és només un acord: trencar algunes convencions et duia a ser perseguit per un munt de dits acusadors. Els seus personatges semblen fills de la por i el “què diran”, condemnats a viure dins la cotilla social per sempre. A vegades tanta foscor fa un punt d’angúnia i voldries regalar als seus protagonistes una mica d’aquesta llum clara i càlida tan pròpia dels solsticis d’hivern. Convidar-los a dinar una paella de peix i vi blanc, un cafè després de les postres. Fer-los passejar una mica, rambla amunt, rambla avall al sol-solet del migdia, fer-los veure que, després de tot, no n’hi havia per a tant...

Blau o vermell?

Blau o vermell, quin és el teu?

Olímpicament

Obre el sobre amb parsimònia mentre tothom espera sentir el nom de la ciutat guanyadora. "... à la ville de...". Pausa. Llegeix. “Bang, you’re dead!”. Com? “Pam, estàs mort”? Què vol dir això? Algú li ha canviat el sobre? Suor freda, la gent espera. Remor. Passen segons com hores. Una revenja per no haver escollit una ciutat determinada? Però si ell només és el missatger! “Don’t shoot me, I’m just the piano player!! No dispareu al pianista. Això no pot estar passant... mira, doncs ni París, ni Londres, ni Roma... à la ville de... Sant Feliu de Porqueres!”. Silenci. Consternació. I un monarca que comença a aplaudir. I tot el seu seguici, i prínceps i princeses, caps de protocol, presidents d’estat i ministres, petons i abraçades i un himne que ningú no sap identificar. Foto oficial als diaris, declaracions de l’alcalde agraït tot dient que quina sort la dels porquerencs i que a veure si els Jocs ajuden a reactivar l’economia de la comarca, tan tocada darrerament...”.

Contrasts

Encara és de nit quan s’atura al semàfor. Al parc del costat de la carretera dos cignes blancs llisquen suament a l’aigua, mirall negre pigallat d’estels que titil·len en l’aire fred del matí. A aquella hora els anàtids suren lleugers, ingràvids. Dues siluetes albes de coll sinuós, dos animals bells, gairebé mitològics, a trenc d’alba. Al cap de poc, la idíl·lica postal desapareix per l’arribada d’un segon cotxe que s’atura. Mal afaitat i ullerós, el conductor que acaba d’arribar badalla i es burxa el nas, remena, barrina nariu endins i del forat profund de la nàpia vermella n’extreu una burilla estantissa que, amb un cop de dit, espolsa cap al parc. Bon dia.