Girona: pont de "les peixeteries velles"

Si aquests dies de flors aneu per Girona, hi trobareu un pont que, potser sense ser-ne massa conscients, us remetrà a París: el Pont de les Peixateries Velles, que comunica les dues ribes de la ciutat, a banda i banda del riu Onyar i és un dels més transitats de la ciutat en unir la Rambla i el carrer Santa Clara. Gustave Eiffel el va dissenyar i construir el 1876, deu anys abans de la construcció de la Torre Eiffel de París. Ah! S’anomena de “les peixeteries” perquè en aquest indret, durant molt temps, hi hagué la llotja on es comprava i venia el peix.

Fotografia: Carles

Ommm....

De tota l’oferta televisiva actual de canals me n’agrada un que està en fase de proves. I és que de la rastellera que van passant en fer zàping aquest sempre en sobresurt... i enganxa! No pel que hi fan, al contrari: pel que no hi fan. L’única programació que s’hi veu són tot de gràfics digitals que van apareixent harmònicament a la pantalla envoltats d’una música hipnòtica. Entre el brogit atabalador de la resta d’emissions  aquest canal destaca per la seva calma. És un emissió zen, reconfortant com una tassa de caldo calent a l’hivern, un magma amniòtic. Ells diuen que “estan en fase de proves” però ja fa massa mesos que dura. En el fons saben que, com els altres canals, tenen el seu públic fidel que els segueix a totes hores, embadalit amb la seva “no programació”, uns fans que fins i tot pateixen pensant que algun dia el canal pugui anar a unes altres mans que tinguin la mala pensada de programar alguna cosa al “canal sense programació”. Esperem que això no passi.

Veïns

Ui, sí, el jazz. Ui, sí, la poesia. Però el veí de dalt és un energumen que per treure’s el carnet d’identitat va haver de copiar. Tant buscar sota terra la baula perduda de la Humanitat i resulta que es troba un pis per sobre teu. Quines coses, l’arqueologia! Quan llogues un pis imagines un veïnat amable que truca de tant en tant per demanar un ou o una tasseta de farina però, com sempre, les expectatives originals tendeixen a descolorir-se: la realitat és que, encara que la nostra espècie vingui catalogada als llibres de ciències com a Homo Sapiens, hi ha goril·les a la selva amb molta més classe. Crec que en la seva classificació, la Tina Vallès es va deixar per descriure el “veí primat”, aquell que tots hem patit i que, contradient Darwin, sembla que acabi de saltar de l’arbre. Angaua, Xita, angaua...!

"Rebobini, si us plau"

Ara et mires una cinta de VHS i sembla que contemplis una andròmina arqueològica en un museu. Acostumat a omplir gigues d’informació en targetes que ocupen l’espai d’una ungla, ara sorprèn que en tot aquell artefacte bobinat amb vocació de llamborda i color d’escarabat només hi càpiga una pel·lícula. Cent-vuitanta minuts, a tot estirar, i sense possibilitat de triar l’idioma. VHS, Betamax, Vídeo 2000... futures peces de museu on el guia explicarà com a cloenda de la visita: “...i als videoclubs hi havia rètols en què s'hi llegia “Rebobini les pel·lícules, si us plau... be kind, rewind”. Altres temps, altres formats.

Etimologia de tu

Etimologia de tu

més enllà de les paraules.

Sal i fulles de calendari.

L’espera que amb mecanisme dentat

furga tots els racons del cos,

rellotge de sorra d’hores passades.

El desig, però, sempre es vesteix de futur.

Jubilació

Diuen que  la paraula “jubilació” prové del llatí “Iubilare”, que volia dir “Cridar de joia”. Potser sí que més d’un ha cridat d’alegria en deixar de treballar, i més si tenim en compte que l’origen de la paraula “treball” és el nom d’un instrument de tortura que els romans anomenaven “Tripalium”. Però jo sé que en el fons, i malgrat les maltempsades i entrebancs que la feina comporta, al pare treballar li agrada. És més, si molta gent en el seu moment hagués fet la feina amb les ganes i el rigor amb què ha treballat el  pare durant tota la seva vida laboral, ara mateix no hi hauria ni rastre de la crisi que estem passant. Ens toca a nosaltres seguir amb la feina ben feta...

Una darrera cosa: si quan algú acaba els estudis a vegades se li regala una ploma estilogràfica o un bon bolígraf per començar la feina amb bon peu, també és normal que, a l’hora de jubilar-se, es regali l’eina més adequada per a la nova etapa que s’acaba d’encetar. No té el mateix preu que una Montblanc, però en aquest cas és més el concepte que l’objecte.

Bona jubilació i per molts anys!

Idees-taxi

Hi ha idees-taxi que circulen per l’autopista del pensament. Només cal estar al cas, fixar-se en quines no estan ocupades per algú altre i cridar-les al vol amb un gest ferm. Segur que de seguida vindran a nosaltres per portar-nos una mica més lluny: el món és ple d’idees amb la llum verda que esperen que algú les cridi. I a la pregunta de “A on el porto?” desitgen, amb el peu a l’accelerador, que el passatger els digui: “Cap al meu nou projecte, si us plau”. Idees-taxi, crida-les! T’estan esperant...