El lector cibernètic

El lector cibernètic –abans conegut senzillament com a lector- entra a la seva llibreria habitual. Li agrada el fil musical que hi sona, gairebé sempre jazz, i la calidesa de la botiga, amb el seu sostre de volta catalana construïda amb maons de fang cuit. És tot un plaer deambular entre les diferents seccions: poesia, història, fotografia... lleixes plenes de volums que s'agombolen metres i metres enllà. N’agafa un, l’obre i l’ensuma. Ah, l’olor del paper! El fulleja, en mira les fotografies, en llegeix el text en diagonal, li fa el pes i decideix comprar-lo: el deixa un altre cop al prestatge, treu de la butxaca del seu abric el seu inseparable Kindle i  busca el llibre a Amazon. El lector cibernètic –abans conegut senzillament com a lector- prem el botó de “comprar”. En breus segons el tindrà descarregat. Mentrestant, al fil musical comencen a sonar els primers compassos de There will never be another you, aquell estàndard de jazz que tant li agrada i que solen posar al fil musical de la seva llibreria habitual.

Peix al cove

MILÀ – La guerra dels pastissos d’aniversari: bufar les espelmes és poc higiènic, especialment a l’hivern que és quan més circulen els gèrmens de la grip. Aquest avís és de l’autoritat sanitària d’Austràlia que intenta prohibir (sí, prohibir) les tradicionals espelmes als pastissos d’aniversari. Corriere della sera.

Està bé. També podrien proposar que en acostar-se Sant Valentí les parelles no es fessin petons. Ni per Sant Valentí, ni per Sant Jordi, ni durant la resta de l’any. “Que la gente NO se toque...”, cantaria Joaquín Sabina si fos australià. Cada cop més escèptics i asèptics, figures al museu de cera. Seguretat a la feina, amb la parella, amb la salut... tot ben travat i lligat. Tant, que a vegades no ens queda espai ni per a viure. Volem, en tots els àmbits, allò del peix al cove. I, a vegades, així ens quedem.

* Fotografia: Carles. Mercat de Sant Feliu de Guíxols - Girona.

Si és que hi ha futur...

Hi ha dies en què, inevitablement, enyores les hores viscudes que deixen un regust de mandarina al calendari: a vegades els records són un bon combustible quan la realitat tendeix a roda punxada o embús en hora punta. A cada gust el seu color, però trobo que el gris de la monotonia no hi té res a fer davant el taronja lluminós d’aquells dies que hem sabut omplir amb alguna cosa més que un grapat de minuts. Si et toquen llimones aprèn a fer llimonada, d’acord. Però si és que hi ha futur, si us plau que sigui amb mandarines.*

* l'original de l’Eduard Canimas reclama que sigui amb nata. Una opció encara més vàlida.

Fotografia: Carles. Mercat de Sant Feliu de Guíxols (Girona).

Play it again, Sam

*Tocant la guitarra amb els alumnes de música moderna del Conservatori de Sabadell.

Un petó al cul de la lleona

Anar a Girona i tocar el cul de la lleona. Per què és una lleona, oi, la fera que hi ha enfilada a la columna del carrer dels calderers? És fàcil d’identificar perquè sempre es troba rodeja de turistes que, encuriosits i enriolats, s’enfilen a les escales que hi ha al peu per fer-li un petó al cul. Diu la llegenda que en fer-ho ens assegurem la tornada a la ciutat de l’Onyar. Si el petó no us sembla un motiu de pes penseu que ben a prop hi teniu el Sunset, amb el millor jazz, el Pati del rabí, per fer-hi una copa, el Boira, per esmorzar amb vistes a la Catedral o podeu menjar sushi, tot esperant la independència, a la plaça del mateix nom. Londres, París i Roma... i fer un petó al cul de la lleona de Girona!

OSPITAL

Fa uns dies en @JaumeBarbera proposava a Twitter l’eliminació de l’ela geminada. És normal: la diferència entre “col·legi” i “colegi” és gairebé inapreciable a l’hora de parlar i això provoca més d’un maldecap. Per si fos poc, no hi ha cap norma que ens permeti saber com l’hem d’usar i no hi ha altre remei que recórrer a la memòria. En @mariusserra es va afegir de seguida al debat i, tot fent broma, deia que no sabia si “anul·lar el tuit d’en Jaume” o directament “ensenyar-li l’anular”. Una manera simpàtica de donar a la ela geminada un valor diacrític. Trobo que aquests debats són sans i aporten vitalitat a la llengua. Una discussió semblant es va produir amb l’ús de “lo” protagonitzada per en @QuimMonzó no fa massa. A Itàlia aquest debat es va produir amb les “h”. Hom va considerar que si era muda només representava una rèmora del passat i que a la pràctica feia més nosa que servei. La van eliminar.

Fa un temps tot baixant de nit per la Diagonal vaig veure un rètol lluminós que deia “OSPITAL”. Semblava que els metges haguessin tirat pel dret i haguessin fet com els italians. Més donats a l’eficiència que no pas els filòlegs, perduts a vegades en discussions bizantines sobre els sexe dels àngels, els del gremi del fonendoscopi van decidir dur la pobra H a l’altre barri en un cas d’eutanàsia gramatical. No va ser fins que em vaig apropar una mica més que vaig observar el fluorescent fos de l’H al principi del rètol. Fer caure la ela geminada, introduir el “lo” i eliminar les H del català. No sé si arribaríem enlloc però el debat a Twitter estaria més que assegurat!