Lacasitos

Valset

Desaparegut entre la dictadura del 4/4, el vals només apareix després de Cap d’Any, des de Viena, i pel televisor. És una llàstima perquè els saltirons dels compassos ternaris sovint són exportables més enllà de la partitura només que hi posem una mica de bona voluntat. Balles, my dear?

When in Rome...

No té cap sentit anar al camp del Real Madrid a cridar “Visca el Barça”. Quan els de l’equip contrari són majoria és millor anar passant tot fent la viu-viu. Com diuen els anglesos: “Quan siguis a Roma fes com els romans”. I aquesta toga, francament, em queda prou elegant.

Shout

La dèria de la guitarra és per culpa del solo que tocava Roland Orzábal al peu del penya-segat al vídeo Shout del grup Tears for fears, ara fa 30 anys. Vehement i fogós, ple d’energia. No fa massa llegia a "La Contra" de La Vanguardia que “sense passió no hi ha vida”. No hi fa res si la guitarra està una mica desafinada, la qüestió és anar tocant. I, sobretot, no feu mai “playback”*.

*a vegades és inevitable.

Digestius

S’asseu a la taula del costat i demana un rom. Són les nou del matí, l’hora en què els pirates es preparen per realitzar els abordatges més temeraris a Passeig de Gràcia. A l’edifici de la Borsa? En una immobiliària on darrerament només es parla rus? Ves a saber...“Calent però no cal que el cremis. Al vapor, només”, matisa, com si fos un James Bond (“agitado pero no mezclado” ) de Palamós. Els aromes de roure es deuen esvanir en l’aire i de la beguda esperitosa només me n’arriba una fortor d’alcohol densa, aclaparadora, i em pregunto qui pot beure rom, encara que sigui calent, a aquella hora. Sigui com sigui, hi ha gent que té tirada a aquests destil·lats i no falta qui amb bona fe, i després d’un bon àpat, ens serveixi una copeta d’aiguardent gelat. Alcohols d’alta graduació, despullats de matisos, no hi sé trobar els colors del vi. La glopada em crema a dins, coll avall, fins a notar una punxada a l’estómac que gairebé m’espatlla tot el dinar. “Com pot ser? Si precisament en diuen digestius...!” es riu de mi, burleta, qui hi està més avesat.

Cronopios i Famas

Si dius “Deixem de triar els paracaigudes. Per una vegada”, un dels versos del llibre Metamorfosi de colors, de Marta Bertran, molta gent es preguntarà astorada: “Quins paracaigudes?”, “Que els triem sovint?”, “De quin color els pinten, aquests paracaigudes?”. Són els Famas. A d’altres, en canvi, no caldrà que els expliquin res i ho hauran entès tot: són els Cronopios. Quan un Fama veu que se surt del guió pren decisions dràstiques i decideix fer-se abstemi, passar l’aspiradora de dalt a baix o renovar tota la roba de l’armari, fons inclòs. Quan a un Cronopio li toca fer de Fama s’avorreix com una ostra sense perla, com un caragol sense ermità i cada “o” dels seu nom (crO-nO-piO) esdevé un profund forat negre que el xucla sense remei. Els Cronopios poden entendre les raons dels Famas però no les comparteixen de cap manera. Els Famas no podran sentir mai les passions del Cronopios. Condemnats a no entendre’s, per això es van inventar els contractes mercantils, les hipoteques o els “Déu vos guard” per compromís.

Coses que porten cua

No entenc la cua de gent, mesella, gregària i bovina que es fa a les portes dels grans museus. Hi ha altres sales, altres quadres tècnicament tan o més bons que, pel motiu que sigui, no tenen tanta anomenada i que ens esperen -només a nosaltres!- sense aglomeracions i en silenci. Potser és que per a molta gent té més importància el “jo hi vaig ser” que no pas l’obra d’art en si. En qualsevol cas, i ni que aquest sigui el motiu principal, actualment hi ha altres llocs on poder comprar l’entrada i estalviar-se aquestes gernacions gallinàcies que es donen a París, Florència o Roma. Em costa entendre per què algú es pot passar mig matí a peu dret parlant amb el telèfon mòbil quan, des del mateix aparell, hagués pogut comprar els tiquets còmodament estirat al llit o tot fent un cafè al restaurant de l’hotel. Com pot ser que aquesta multitud es passi dues hores esperant davant d’una taquilla quan, fins i tot abans d’emprendre el viatge, la duien a la mà? “Desitja comprar el bitllet?”, un clic, i ja està.

"No sembla pas descafeïnat..."

A prop del mar, entre cases d’indianos i al peu de l’església, demanem un cafè. Hi ha dies en què el temps no compta i podem jugar a fer de bohemis modernistes, de Casas i Russiñol actuals equipats amb les nostres Nikon i Canon, respectivament.  Tarda tranquil·la, espurnes de llum, onades que vénen i van: la cafeïna avui tant ens fa. Però algú, dues taules més enllà, ha demanat un descafeïnat. Un dels dos cambrers prepara les infusions negres en tasses blanques. Al cap d’una estona sento com l’altre, en rebre’ls a la safata, pregunta: “Quin és el descafeïnat?”. Moments de dubte, tots dos són iguals en aparença i, és clar, és impossible poder-los tastar. Res a fer-hi: el cambrer enfila cap a les taules i ens serveix a mi i al dissortat client que sense saber-ho, i pel que fa al son de la nit, juga a la ruleta russa amb una tassa de porcellana. Se l'acosta als llavis i xarrupa:

- Noi, és bo aquest cafè! No sembla pas descafeïnat...

I el cambrer que es retira, amable, amb cara de no haver trencat mai un plat.

Això del català*

Enèsima revisió del Quadern gris de Josep Pla a càrrec de Narcís Garolera. Canvis sobre els canvis. Alguns per a bé, d’altres, als quals ja m’hi havia acostumat, m’alteren la lectura. Ara que ja m’havia fet al “se sentia” tornem al “es sentia” que, de fet, és com l’escrivia el pagès plumífer de l’Empordà… Albert Pla i Nualart, com costa, això del català!

*títol del libre d'Albert Pla i Nualart, responsable lingüístic del diari ARA.

Autoretrats

Al llarg dels anys hi ha hagut molts artistes que no han pogut resistir la temptació de fer-se un autoretrat. Per quina raó? Intueixo que la mateixa que duu a molta gent a buscar-se al Google o tenir fills: per l’ego. Sí, l’amor (propi) fa rodar el món des de fa anys i panys. De vanitats emmarcades, per tant,  en trobem una bona colla a cada museu. En algunes, quan l’autor encara no podia treure massa el nas a la seva obra, es mostrava mig dissimulat, una mica com feia Alfred Hitchcock a les seves pel·lícules (qui és el transeünt grassonet que creua un pas de zebra a Psicosi, si no?). Sovint el mestre també es feia sortir al quadre com aquell qui no vol la cosa, reflectit en un mirall, com en el retrat del matrimoni Arnolfini, de Jan van Eyck. Amb els anys, però, i quan el nom de l’artista ja pesava, els genis de la pintura es deixaven de romanços i apareixien a les seves obres d’una manera més evident. Així, tenim un orgullós Durero amb el cabell perfectament rinxolat, Velázquez tot pintant Las Meninas o un Goya, ja vell i ressentit... Ara dels autoretrats en diem “selfies” (de l’anglès self, un mateix) i gràcies a les càmeres de fotografiar dels telèfons mòbils són a l’abast de tothom. Canvien les formes però no el fons. Segur que els impressionistes haguessin tingut grup de Whatsapp i Gauguin hagués enviat a Van Gogh per Facebook una petició d’amistat: “Paul, què et sembla aquest selfie que m’he fet amb l’orella escapçada?”, “Ai, no ho sé...té un punt de postureo”, “Mira que et faig un unfollow...”, “tu mateix...”*.

*Gauguin havia conegut Vincent i Theo Van Gogh a París el 1886, i Gauguin havia quedat impressionat per l'expressivitat de Van Gogh. Treballen plegats i pinten la sèrie de vistes d'Alyscamps. Però la convivència és molt difícil, tots dos tenen un caràcter molt temperamental... (Viquipèdia).