A prop del mar, entre cases d’indianos i al peu de l’església,
demanem un cafè. Hi ha dies en què el temps no compta i podem jugar a fer de
bohemis modernistes, de Casas i Russiñol actuals equipats amb les nostres Nikon
i Canon, respectivament. Tarda
tranquil·la, espurnes de llum, onades que vénen i van: la cafeïna avui tant ens
fa. Però algú, dues taules més enllà, ha demanat un descafeïnat. Un dels
dos cambrers prepara les infusions negres en tasses blanques. Al cap d’una estona
sento com l’altre, en rebre’ls a la safata, pregunta: “Quin és el descafeïnat?”.
Moments de dubte, tots dos són iguals en aparença i, és clar, és impossible
poder-los tastar. Res a fer-hi: el cambrer enfila cap a les taules i ens
serveix a mi i al dissortat client que sense saber-ho, i pel
que fa al son de la nit, juga a la ruleta russa amb una tassa de porcellana. Se l'acosta als llavis i xarrupa:
- Noi, és bo aquest cafè! No sembla pas descafeïnat...
I el cambrer que es retira, amable, amb cara de no haver
trencat mai un plat.
3 comentaris:
Bahhh, això del descafeïnat es psicològic xD
És que aplicar la psicologia amb els descafeïnats és fàcil... :P
Psicològic? Quan te'n vas a dormir tranquil·lament i a les dues de la matinada encara no pots aclucar l'ull, llavors et ve al cap que potser el "descafeïnat" que t'has pres després de dinar no era ben bé descafeïnat. I maleeixes el cambrer, família inclosa.
Publica un comentari a l'entrada