Engranatges

Sembla mentida la desafecció que es pot arribar sentir per determinades persones o situacions.  Al final te les acabes mirant com qui contempla un quadre vulgar de pensió barata, com una closca de nou buida, una pelleringa exànime, un tocadiscs sense agulla, look what the cat brought in. Res a fer-hi, més enllà d’abocar-hi un “Bon dia...” educat, una mica estil english way, hanging in a quiet desperation, tan descafeïnat com el cafè que ara mateix omple la meva tassa. Per sort hi ha una coreografia social apresa per tothom, uns hàbits, i és fàcil rebre un “bon dia” de característiques similars, llençat a l’aire amb el pilot automàtic de la rutina. Salutacions epíleg de llibres en blanc, l’educació és l’oli que greixa tot l’engranatge social.

El curiós incident de la tassa voladora

Indemnitzen una senyora a qui li va explotar un WC d’un bar a Barcelona. N’hi va haver prou amb l’espurna de l’interruptor per fer saltar la tassa pels aires. Hagués quedat més cinematogràfic que l’explosió s’hagués esdevingut amb el client ja assegut amb el pantalons al garró, mentre s’encenia una cigarreta, però això ja hagués estat massa. Sembla que la fossa sèptica era tan bruta que en fermentar produí el metà que feu saltar pels aires la indemnitzada mestressa. Ai, senyora, si vol saber de quin peu calça un restaurant (i qui diu restaurant, diu persona o empresa) no miri el que s'hi diu a la carta del menú, faci una bona repassada a l’estat dels seus lavabos: sovint són plens de detalls que revelen força intimitats! Un altre dia parlaré dels homes i la seva punteria pel que fa als afers de la micció, que també és una cosa que sovint frega la ciència-ficció...

Carta

Benvolguda A.,

No entenc perquè em diu que no li agraden les pel·lícules de suspens o de por. L’argument de “la vida a vegades ja és prou complicada, només falta que a sobre hi afegim més truculència” no m’acaba de fer el pes. Vull dir que després em recomana llibres on la protagonista és un individu una mica turmentat, ple de dèries i neguits, un puzle a mig resoldre. Ai, coi: no havíem quedat que la realitat ja és prou enrevessada? És que a més del contingut, el continent també importa? Potser és que una pel·lícula té un format més intensiu en el qual es viu una història condensada en dues hores, mentre el que llibre té un ritme més lent. Sigui com sigui, no en trec l’aigua clara. Me’n podria fer cinc cèntims, de tot plegat?

Atentament,

C.

Mandarines

Una mandarina, màquina del temps de butxaca. Grills taronges, somriures amb un punt àcid. L’olor de la seva pell roman als dits com un fil de memòria antiga. Sirena, pilota, hora del pati: mandarines per berenar.

Casa

Des del tren, tres pardals panxuts a l’ampit d’una finestra. Dia rúfol, plomes grises. Catenàries, atzucacs, finals d’estació. Rambla avall, devessall de notes a prop del conservatori, te i magdalenes i a la bossa dues claus: la del pis i la de casa.  

Llibres vintage

Com totes les coses importants a la meva vida, la darrera feina em va arribar per atzar. De fet, quan encara érem mig analògics, no hagués pensat mai que em dedicaria a això: ara que els llibres de paper ja fa temps que han passat avall -igual que les botigues on els venien i les seves lleixes plenes d’exemplars multicolors- em dedico a anar per les llibreries de vell i comprar llibres que, per algun motiu, actualment no són disponibles a cap dels grans catàlegs digitals. M’empasso molta paperassa però, de tant en tant, trobo alguna joia amb els drets d’autor més que caducats. Llavors, una vegada dissenyada una portada atractiva i polits uns quants serrells legals pel que fa la transcripció de l’original, el llibre torna a gaudir d’una segona vida. Una bona campanya de màrqueting el pot dur, amb l’etiqueta de “Llibre vintage”, entre les llistes dels més venuts. L’editorial, és clar, no ha de pagar drets a cap autor: negoci rodó. Sóc, doncs, una mena d’arqueòleg de la literatura que busca pacientment entre piles de paper. I és que en realitat no ens importa el format: només volem que ens expliquin històries, trobar altres camins a més del nostre, on poder ser.

Rellotges alternatius

Deixem-nos de candeleres, que si ploren o riuen: els ametllers ja són florits i els avis han tornat a les pistes de petanca a les places de la ciutat. Encara fa un fred que es fica els ossos però al cap, a sota de la gorra, ja hi brota la primavera. Després, és clar, vindrà el calendari a inaugurar oficialment l’estació dels ocells i el pol·len.  Nosaltres, però, ja farà dies que la durem secretament a la butxaca, a la bossa, entre les claus de casa, aquell llibre que som a punt d’acabar i la nota de WhatsApp que diu “Avui quan arribis pensa a comprar pa...”.