Cuqui

No és perquè sigui la seva nena però s’ha de dir que, comparada amb les altres, és una monada. De fet la seva mare ja havia fet de model en un anunci de joguines quan era petita i, és clar, els pots s’assemblen a les olles. A Instagram cada foto seva no baixa dels 50 likes, el mòbil és un no parar de cors que bateguen amb +1. Like, like... normal. La seva nena apareix tantes vegades que gairebé sembla un producte. “La meva nena TM” o “La meva nena ®”. De fet, si treiessin una línia de roba infantil segur que ho petarien molt fort. Distret, s’asseu a la butaca i es descarrega a l’Ipad la darrera edició del diari. El fulleja –és un dir- amunt i avall fins que topa amb un parell de notícies que li esclaten davant dels ulls i li obren un parèntesi de lucidesa dins el cap, les dues vinculades amb la pederàstia. No està sobreexposant la seva nena? Fins on arriba la seva intimitat? Què pensarà quan sigui gran i vegi que cada dia de la seva infància ha estat públic? Ho acceptarà? Darrerament, entre els likes de les seves fotos, es veuen perfils de gent estranya, amb imatges dures. Amb quins ulls se la miren, aquesta gent? Algú amb mirada depredadora com la del pederasta de Madrid o la del capellà que deia “Vine maco, vine aquí” i feia fotos mentre se li escapava la mà? Però el parèntesi de lucidesa es tanca en sentir la veu de la seva parella, que des de l’altra habitació el crida: “Carinyo, has vist quin vestidet tan mono he trobat en aquest web? Els nostres seguidors fliparan quan el vegin. És tan cuqui”.

"Homes!"

L’escriptora feminista es presenta a totes les entrevistes de feina amb un escot generós. Afirma que, si l’entrevistador és home, té més possibilitats de ser escollida. L’escriptora que en el seu temps lliure lluita contra els prejudicis masclistes s’aferra als tòpics quan acut al mercat laboral.

Classificacions

Al blog sempre feia enquestes del tipus: ColaCao o Nesquick? Nocilla o Nutella? Durex o Control? Renfe o FGC? En una mena de divertimento per fer bullir l’olla o, més aviat, la cafetera. Posats a classificar, si és que es pot, em fa l’efecte que les persones es poden ordenar en dues grans categories: les que viuen pensant “Què puc fer jo per al món” i les que ho fan pensant “Què pot fer el món per a mi”. La resta són anècdotes, divertimentos. Nocilla o Nutella, tant se val.

Fotografia: Carles. Osteria Ibai. Sant Pere de Ribes

Projeccions

- Antoni, el nen em neguiteja…
- Què passa ara? Ai, Senyor, va deixa’m llegir una mica el diari, tu…
- Mira, que diu que la realitat no és així, que passa com amb els atles, que tot és una convenció com la que es va empescar Mercator el 1569, que tot ve de lluny però i què, que de fet és tot d’una altra manera. Que actualment tot està distorsionat, que no es creu res…
- Pffff... noi, després dius que no t’escolto, però és que em surts amb cada cosa...
- I si té raó? Que tot plegat és un artefacte matemàtic però que no s’ajusta a la geografia real?
- Què vols? Fer-li una projecció de Peters i que ens quedi tot estrafet? És igual si és més real, a aquestes alçades no hi ha res a fer. El món és com és o, més ben dit, com estem acostumats a veure’l. Que vols que sigui el raret de la classe, o què?
- Ai, no, pobrissó…
- Va, si al final la distorsió és cap als pols només, dona… i nosaltres som a Barcelona!

Semen

Orgasme. Explosió. Espasme. L’estrès, la contaminació i els pantalons ajustats han minvat el seu nombre fins a límits alarmants però tot i així una gernació d’espermatozous abandona a corre-cuita la calma dels testicles, conducte deferent amunt. Es veia a venir des que fa unes hores ha sortit del bar amb la noia que fa uns dies va conèixer al Taller de contes. “Vols passar per casa, que t’ensenyaré uns originals?” i la temperatura corporal ha pujat un parell de graus. Arremolinats pel material mucoide procedent de la vesícula seminal, després de passar per la pròstata i la glàndula de Cowper, enfilen amb frisança els darrers trams de la uretra. Al darrer moment, al precipici del gland, l’estol cuat de cèl·lules reproductives observa esperançat que aquest cop no hi ha cap barrera anticonceptiva, cap mur de làtex traïdor. L’alcohol i la matinada han afeblit el seny de l’individu, però això a ells no els incumbeix, ja s’ho trobarà. Salt al buit, desembarcament a Normandia sense metralladores ni alemanys. Bienvenido, Mr.Marshall, endavant les atxes, el camí és pla. En el fragor del coit, la parella passa de la cuina al menjador i es produeix un fet inesperat: augmenta la cobertura del Wi-Fi casolà. Centenars d’espermatozous reben un WhatsApp i s’aturen a contestar. Altres aprofiten per actualitzar la darrera versió de Facebook, els més enjogassats es perden per instal·lar-se diverses App de la Play Store, un es descarrega el PDF de l’Ara, un altre obre el compte de Gmail. Els més intrèpids segueixen endavant tot seguint Google Maps, però el GPS els fa sortir de ruta –a vegades passa- i els fa fer una volta de la qual, amb les hores comptades, ja no tornaran. Mentrestant, en una trompa de Fal·lopi, camí de l’úter, un òvul espera avorrit tot jugant al Candy Crush que algú li faci cas.

Perquè els dies no passen

Obre la porta de la nevera i en treu un. En lleva la tapa d’alumini, agafa una cullereta del primer calaix de la cuina i comença a menjar-se’l. Primer enretira la fina capa de fong esponjós que el recobreix, un tel gris amb pics de color blanc, com si algú hi hagués escampat una mica de pols de talc a l'atzar. Una primera cullerada de massa cremosa se li desfà a la boca, una porció que va coll avall amb delectació. Després es passa la llengua entre les dents i el llavi superior per netejar-se els ous de mosca (Drosophila melanogaster) que li han quedat enganxats a les genives. Una altra cullerada, aquest cop – es nota que és del bons- plena de bocins de préssec. S’empassa la fruita marró, de polpa podrida i fermentada, d’un sol glop. Remena amb fruïció l’envàs de plàstic i recull una nova porció de la qual en sobresurten un grapat de cucs cerosos, presumiblement larves de la família dels Platyhelminthes, com la tènia. Les darreres cullerades són una barreja gustosa de quall groc, sèrum viscós i grumolls calcificats que devora golut. Ara, des que sap que els iogurts no caduquen, se’ls menja molt més tranquil i satisfet. “Siga jugando, hay miles de premios”, llegeix en llençar l’envàs a les escombraries. I en una banda, imprès a dues tintes, “Completa tu colección de cromos. Liga 84-85".

Canvi de feina

M’agradaria poder dir que sóc un home reflexiu i que totes les decisions que prenc són fruit d’haver donat força voltes a cada qüestió, però no és el cas. Lluny d’analitzar pros i contres abans d’emprendre un nou camí, em llenço de cap a noves empreses de futur incert. Així va ser com un dia normal, tot anant cap a la feina, vaig veure la porta oberta de la nau lateral de l’església de la meva ciutat. Vaig tenir una mena de pressentiment, una llambregada que m’hi va fer entrar. Per l’hora que era del matí vaig suposar que la missa era a punt de començar i anava amb el temps just. D’una revolada, vaig amagar el maletí que duia ple d’informes a sota d’un banc de fusta corcada i vaig enfundar-me la casulla verda i blanca del capellà que penjava en una banda. D’un salt vaig enfilar-me a la tarima i vaig recolzar les mans al faristol on hi havia les Sagrades Escriptures. El públic habitual ja seia tot esperant el sermó. Educat en una escola rabiosament laica el meu cap, a l’hora de començar a parlar, va esdevenir una pissarra blanca. Va ser llavors, en un moment d’inspiració, que vaig recordar el que ens deia a vegades el director d’una important entitat bancària que alhora feia classe a la facultat d’econòmiques on em vaig graduar: “Bon dia... hoy tengo una imporante reunión en Madrid y haremos la clase en castellano, así me voy adaptando”. Després d’un parell d’estossecs vaig començar. “Bon dia, avui tinc una important reunió a la cúria de Roma i, per anar-me adaptant, els parlaré en llatí”. De les classes de batxillerat ja força rovellades en vaig treure un “Neptunus tridentis inctu maria agitabat”. I amb aire greu vaig afegir: “Et procellas mulciebat”. Neptú agitava el trident dins el mar i provocava les onades. La inèrcia d’anys del públic va fer la resta: “Amén...”. Val, i què més? Si no ja havia begut oli. Beure oli? Ah, calla, el Rèquiem de Mozart: “Confutatis, maledictis...”. Penediu-vos pecadors... a partir d’aquí tot va venir rodat i unes quantes estrofes més tard la missa era acabada. En sortir, una àvia em va felicitar per la feina: “Ho ha fet molt bé, jove... és una sort que des del bisbat ens hagin enviat algú de menys de setanta anys. Després de la mort sobtada de l’altre mossèn ja patia per veure qui seria el nou capellà. A partir de certa edat, poc o molt, tots repapiegem”, va dir-me somrient. Vaig ajuntar les mans beatament i, tot fent una lleugera reverència, vaig dir-li a la bona dona que no passes ànsia. I que se n’anés en pau.