Canvi de feina

M’agradaria poder dir que sóc un home reflexiu i que totes les decisions que prenc són fruit d’haver donat força voltes a cada qüestió, però no és el cas. Lluny d’analitzar pros i contres abans d’emprendre un nou camí, em llenço de cap a noves empreses de futur incert. Així va ser com un dia normal, tot anant cap a la feina, vaig veure la porta oberta de la nau lateral de l’església de la meva ciutat. Vaig tenir una mena de pressentiment, una llambregada que m’hi va fer entrar. Per l’hora que era del matí vaig suposar que la missa era a punt de començar i anava amb el temps just. D’una revolada, vaig amagar el maletí que duia ple d’informes a sota d’un banc de fusta corcada i vaig enfundar-me la casulla verda i blanca del capellà que penjava en una banda. D’un salt vaig enfilar-me a la tarima i vaig recolzar les mans al faristol on hi havia les Sagrades Escriptures. El públic habitual ja seia tot esperant el sermó. Educat en una escola rabiosament laica el meu cap, a l’hora de començar a parlar, va esdevenir una pissarra blanca. Va ser llavors, en un moment d’inspiració, que vaig recordar el que ens deia a vegades el director d’una important entitat bancària que alhora feia classe a la facultat d’econòmiques on em vaig graduar: “Bon dia... hoy tengo una imporante reunión en Madrid y haremos la clase en castellano, así me voy adaptando”. Després d’un parell d’estossecs vaig començar. “Bon dia, avui tinc una important reunió a la cúria de Roma i, per anar-me adaptant, els parlaré en llatí”. De les classes de batxillerat ja força rovellades en vaig treure un “Neptunus tridentis inctu maria agitabat”. I amb aire greu vaig afegir: “Et procellas mulciebat”. Neptú agitava el trident dins el mar i provocava les onades. La inèrcia d’anys del públic va fer la resta: “Amén...”. Val, i què més? Si no ja havia begut oli. Beure oli? Ah, calla, el Rèquiem de Mozart: “Confutatis, maledictis...”. Penediu-vos pecadors... a partir d’aquí tot va venir rodat i unes quantes estrofes més tard la missa era acabada. En sortir, una àvia em va felicitar per la feina: “Ho ha fet molt bé, jove... és una sort que des del bisbat ens hagin enviat algú de menys de setanta anys. Després de la mort sobtada de l’altre mossèn ja patia per veure qui seria el nou capellà. A partir de certa edat, poc o molt, tots repapiegem”, va dir-me somrient. Vaig ajuntar les mans beatament i, tot fent una lleugera reverència, vaig dir-li a la bona dona que no passes ànsia. I que se n’anés en pau.