Show must go on

Coses que si te les creus et converteixen en un il·lús però que si hi deixes de creure et fan esdevenir un cínic. El terme mig és una excusa, un refugi, per no haver de triar?

FAV, RT i Likes

Un equip d’arqueòlegs del Regne Unit han fet una troballa extraordinària: un crani humà fossilitzat de fa 2.600 anys amb gran part del cervell a dins. Aquest és un fet raríssim que només s’explica per les condicions en què l’home va ser enterrat: un llit de fang que va preservar els teixits tous en un entorn sense oxigen. Potser en un racó de la seva memòria hi ha alguns records emmagatzemats, imatges i sons de fa 2.600 anys. Tant de bo hi poguéssim accedir! Si s’hagués trobat a l’Orient mitjà podríem saber de primera mà com era una de les Set meravelles del món, Els Jardins penjants de Babilònia, iniciats sota el regnat de Nabucodonosor II; descobert a Europa occidental ens permetria conèixer la fundació de Pompeia, als peus del Vesuvi, el mateix volcà que uns anys més tard sepultaria gran part dels seus 20.000 habitants; també mostrar-nos el naixement dels ordres arquitectònics dòric i jònic a Grècia. Potser algun dia les idees es podran transmetre a través d’algun giny semblant al Bluetooth però mentrestant ens hem d’acontentar fent-les circular a través de textos escrits en llibres, Gmail, Facebook, algun WhatsApp i Twitter, que ben mirat ja és un gran què. A falta d’un “Bluetooth cerebral” bons són FAV, RT i Likes. Passa-ho.

Tetes

Davant del mirall, se les mira. Definitivament abans les tenia més fermes. Els anys i la gravetat passen factura i amb el temps tot comença a penjar. És clar que pel mig hi ha hagut el nen i tot desgasta, però és evident que abans tenia un altre pit. Es toca, es mira de perfil, contempla el seu cos mig nu que, pel que fa a la seva morfologia, a vegades sembla que vagi per lliure... 

- ... si que has trigat a afaitar-te! Què feies tanta estona tancat al lavabo? Després dius que t’encostipes i que és del tren. Ah, avui a la feina tothom parlava del programa del Jaume Barberà i l'entrevista al metge dietista dels estrògens, que si s’acumulen, que si als homes us fan créixer els pits ("Tu fas tetes, Jaume?")... Mira, al final una mica de sentit comú i avall. Entre poc i massa, tu!

Doble condemna

Com m’agradaria estar a qualsevol facultat de periodisme i poder discutir sobre el noi de Talavera de la Reina i l’agressió que va cometre de matinada a una noia de Barcelona. Ara que ja ha estat identificat, els procediments legals seguiran el seu curs i rebrà la sentència que li escaigui. Sigui quina sigui, però, als diaris digitals ja se l’ha jutjat i condemnat. El pitjor és que, una vegada hagi complert legalment, el de Talavera haurà de pagar la gamberrada durant anys i anys: a cada entrevista de feina, amb cada nova persona que conegui i s’interessi per ell... cada cop que algú entri a Google i escrigui el seu nom."MGM, dius? Ah, el brètol aquell...".

"Play it again, fellas!"

Quan ja se sap la melodia de la cançó i ens agraden les estrofes, la tornada… el plaer és en la repetició. Play it again, fellas!

3 x 3

A punt d’acabar el llibre “Parada obligatòria” de Joan Barril. Un professor d’economia hospitalitzat a causa d’un accident de cotxe va rebent la visita dels seus amics. L’excusa que va trobar l’escriptor per lligar tot de reflexions sobre la vida i l’altra cara de la mateixa moneda, la mort. En la relectura m’adono que en realitat els amics són una argúcia per fer parlar tots els Joans que habitaven en ell. És curiós: gent que viu relativament pocs anys i que ha tingut diverses vides. Persones longeves que amb prou feines han viscut la seva.

“No sé en funció de quina suposada professionalitat vaig decidir impartir classes d’una matèria en la qual no crec”. Cito de memòria, però va per aquí. Doncs per prestigi, diners… same old blues. 

Filòsof a La Contra de La Vanguardia. “No cal entendre la vida. És millor sentir-la”. Ja ho va dir Paco de Lucía a la mateixa pàgina fa una colla d'anys: “Si nadie sabe ná!”. I a sobre tocava la guitarra.

Perfecta imperfecció

Dubto que l’estàtua de la Victòria de Samotràcia ens semblés més bonica i perfecta si els arqueòlegs haguessin trobat les extremitats que li manquen. El que és bonic de les esquerdes és que donen espai a la imaginació. La perfecció també pot ser un llast.