A punt d’acabar el llibre “Parada obligatòria” de Joan Barril. Un professor d’economia hospitalitzat a causa d’un accident de cotxe va rebent la visita dels seus amics. L’excusa que va trobar l’escriptor per lligar tot de reflexions sobre la vida i l’altra cara de la mateixa moneda, la mort. En la relectura m’adono que en realitat els amics són una argúcia per fer parlar tots els Joans que habitaven en ell. És curiós: gent que viu relativament pocs anys i que ha tingut diverses vides. Persones longeves que amb prou feines han viscut la seva.
“No sé en funció de quina suposada professionalitat vaig decidir impartir classes d’una matèria en la qual no crec”. Cito de memòria, però va per aquí. Doncs per prestigi, diners… same old blues.
Filòsof a La Contra de La Vanguardia. “No cal entendre la vida. És millor sentir-la”. Ja ho va dir Paco de Lucía a la mateixa pàgina fa una colla d'anys: “Si nadie sabe ná!”. I a sobre tocava la guitarra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada