Segones oportunitats

Dilluns. La llum del matí es filtra per la reixa que hi ha a tocar del sostremort de canyís, s’escola pels forats i es projecta en feixos blancs i tènues cap al terra de fang cuit. Baguls, fotografies en blanc i negre, llibres prefabrians, una guitarra desafinada, una nina de porcellana amb els ulls esbatanats, botons de nacre, soldadets de plom abonyegats en batalles amb regust de pa amb vi i sucre. Andròmines anònimes d’usuaris que fa temps que han passat avall. Són allí, exànimes, acumulant pols. A l’entrada de la casa hi ha una furgoneta blanca amb un rètol que diu “Se vacían pisos”. El diumenge algú començarà a tocar la guitarra i un lector àvid trobarà el llibre descatalogat que feia temps que estava buscant. Els Encants són plens de persones i coses que busquen segones oportunitats.

Fotografia: Carles

Creients

Disculpar l’Església pels seus errors massa humans em sembla, posats a entrar en el joc de la culpa, el pitjor dels pecats. Propi d'autòmats de missa de dotze que busquen la divinitat i se’ls encalla la mirada entre una creu i la brillantor d'or fals d’un calze. Sense voler desmerèixer la labor dels que piquen pedra al capdavall de l’organigrama eclesiàstic, sort en tenim que la fe de moltes persones laiques comença precisament on acaba la de molts creients. Ben mirat, creure en Déu és fàcil, el que realment costa –només cal llegir els diaris cada dia- és creure en la Humanitat.

Fotografia: Carles. Sant Joan de les Abadesses.  

Diàlegs amb jet-lag

Diàlegs amb jet-lag, esperant el senyal des de la cara oculta de la lluna. Anem amb sis hores de més, Houston, però ja fa estona que frisem. Whatsapps sense propietari, monòlegs involuntaris que esperen receptor. Tu a Boston i jo a Califòrnia-Sabadell. Beach Boys amb soroll de telers. Esmorzars que són dinars a l’altra banda de l’oceà, "bona nits" que gairebé són "bon dia", amanida de fusos horaris amb brots de meridià. El llit del veí grinyola i el nostre, de cop, s’ha fet massa gran. 

Shot of love

Em fixo en l’aparador de l’armeria: ganivets de muntanya amb fulla esmolada, pistoles de gamma professional, escopetes de caça i cinturons de pell per als cartutxos o les bales. Caçadors abillats amb tots els ets i uts. Soldats en perfecte estat de revista. Yes, sir! ¡Señor-sí-señor! En un món tan d’homes com aquest, però, el propietari de la botiga hi ha sabut trobar també el seu costat femení: observo que en una banda lluen tres parells d’arracades de plata en forma d’arma: una pistola semi-automàtica, un sub-fusell i el conegudíssim AK-47 dissenyat per Mijaíl Kaláshnikov, combatent de la 2ª Guerra Mundial, i del qual se n'han venut més de 80 milions d’unitats a tot al món. L’AK-47 és, segons el fabricant: “Lleuger però robust i absolutament fiable”. No diu res de la versió arracada: si només la fan en bany de plata –com és el cas de l’aparador- o si també la fan en or amb incrustacions de nacre. Per altra banda, a la botiga hi he trobat a faltar arracades més clàssiques: unes Colt 45 (pròpies de l’exèrcit americà al final del s.XIX) o unes Smith & Wesson (les preferides de Clint Eastwood), per exemple. De moment ens conformem a les AK-47: “Lleugeres però robustes. Absolutament fiables”.

Reinventar-se

Començar una carrera universitària perquè és el que s’espera de nosaltres i acabar-la per amor propi no és el camí més curt cap a la insatisfacció personal però sí un dels més segurs. Podem substituir “carrera” per “matrimoni” i probablement no ens costaria massa trobar qui es va casar massa jove, amb la persona equivocada, que ho va fer perquè hi ha unes expectatives socials que ens condicionen més del que ens pensem i que hi roman per allò que els psicòlegs anomenen “inversió emocional” (o com deia el Petit Príncep “és el temps que he esmerçat en la meva rosa el que la fa valuosa”). Podríem dir cinc cèntims del mateix en altres àmbits. Si a tot plegat hi afegim una bona dosi de resistència al canvi i un grapat de pors (a la solitud, a perdre l’estatus social, etc.) ens podem trobar al mig d’un banc de peixos resignats que neden a les tèrboles aigües de la insatisfacció. Al final fem un farcell amb pros i contres i, si a la nostra balança personal guanyen els primers, seguim nedant. Malgrat tot, sempre hi ha l’opció de no dimitir de ser qui som, de –com diuen ara- saber-nos reinventar, trobar el nostre camí després de molt buscar i forçar costures. No és fàcil, cal tossuderia i a vegades no hi ha premi, però com canten els bluesmen: “When you’re dead, you’re done”. Resignar-se és perdre.

Fotografia: Carles. Mercantic, Sant Cugat.

"N'hi ha més a fora que a dins"

És una d’aquelles expressions populars que sentim de tant en tant i que fa referència a la nostra salut mental. Efectivament: sota supervisió mèdica i dins un àmbit controlat per diferents especialistes, hi trobem els individus que poden ser socialment perillosos, que podrien fer mal a algú o a ells mateixos. A fora, la resta. Quedaríem parats de la multitud de gent amb diverses disfuncions mentals que ens acompanya: amplis ventalls d’addiccions, florilegis varis d’obsessions, dèries i compulsions habiten al magí de directors d’oficina, caps de personal, mestres d’escola, etc. Com en tota diversitat social, “estar com un llum de ganxo” també segueix una corba de Gauss: hi ha comportaments que s’ajusten més o menys a la normalitat i només els extrems són els que fan encendre les llums vermelles de la nostra societat. Aquests darrers representen, és clar, una minoria. La resta es troben aquí, entre nosaltres, fent “coses estranyes” que no ho són tant de seguida que llegim qualsevol manual de psicologia o mirem pel·lícules com Millor, impossible amb l’ínclit Jack Nicholson al capdavant. Sembla que del “niu del cucut” al final se’n va sortir prou bé. I és que ja ho diu l'adagi: "N’hi ha més a fora que a dins".

Genial

L’escriptor que sempre deia “és només literatura, tot és inventat” però que no feia altra cosa que transcriure fil per randa les seves vivències va enviar una pàgina en blanc al seu editor quan li van demanar un conte sobre la mort. Tothom el va trobar genial. 

Fotografia: Carles. Mercantic