La cançó de l'estiu

A partir d’una edat determinada sembla que la porta s’obre i entra un devessall de notes dins el nostre cap. Unes dècades més tard, després d’un “clic” gairebé imperceptible, la porta es tanca i totes les cançons que vénen noves ens agraden, ens distreuen, però ja no ens commouen igual, no formen part de la banda sonora de la nostra vida. Apareixen nous grups a la ràdio, a les plataformes d’streaming musical, però el nostre cervell s’ha convertit en una juke-box amb un nombre de discs limitat. I és cert que els diaris encara parlen de la cançó de l’estiu, però mentre que ells fan referència al darrer èxit de l’Enrique Iglesias, a nosaltres ens ve el cap una benzinera i un moble metàl·lic giratori ple de cassetes: Mike Olfield, Dire Straits, “Éxitos originales”, “Anunciado en TV” i “Remix”. La cançó de l’estiu? I tant: A kind of magic, dels Queen (l’11è àlbum de la banda anglesa es va publicar el 2 de juny de 1986).

A Rio

Avui he somiat que la nedadora Mireia Belmonte venia a l’oficina. S’asseia a la meva cadira amb el banyador xop i engegava l’ordinador enmig d’un bassal d’aigua clorada. Per contra, jo em capbussava a la seva piscina amb els pantalons llargs, la camisa amarada i les sabates que m’impedien nedar en condicions. Escriure amb el processador de textos amb vestit de bany és una cosa, però fer 200 metres papallona vestit d’oficinista, n’és una altra. He de dir, però, que m’hi he esforçat molt i al final he aconseguit prou punts per anar in extremis als Jocs de Rio. L’alegria, però, m’ha durat poc perquè la Mireia ha oblidat fitxar a l’entrar a l’oficina i el jurat ha optat per desclassificar-me. És una llàstima perquè crec que, malgrat els pantalons balders, la camisa i les sabates, enguany podia optar a medalla.

Turista de calendaris antics

Cercles concèntrics al llac Leman, mitja lluna que fa de frontera entre Suïssa i França. Barca, memòria, solcs en l’aigua del temps. Herba verda a la riba, bancs per seure-hi i dels que serveixen per guardar-hi milions anònims, Ginebra. Estàtua de bronze, “Vevey a Charles Chaplin”. Records que s’amunteguen entre fulls de calendari, visites turístiques al meu passat.

So - Peter Gabriel

“All of the buildings, all of the cars, where once just a dream in somebody’s head”. Enguany fa trenta anys que la veu trencada d’en Peter Gabriel em fa companyia. Primer, des d’aquell vinil comprat al Baricentro i que va sortir defectuós –ja és mala sort, tant de goig que feia la portada -, anys més tard, des d’una cinta de casset que va acabar gastada de tan passar pel capçal del Walkman, després en la reedició del CD, i actualment crec que no em cal format perquè hi ha cançons que amb els anys – com algunes cicatrius- ja formen part de nosaltres d’una manera física. Sí Peter- perdona que et tutegi, la confiança, ja se sap- tots els edificis, tots els cotxes, van ser una vegada només un somni al cap d’algú que va saber imaginar, veure d’una manera preclara, allò que els altres ni intuïen. Ep, Peter, tu que ets un d’ells, algun nou missatge per a la borregada? Anem una mica desorientats, Pere –mira, et tradueixo el nom i tot -, autopista amunt, carretera avall. Això sí, a la guantera del nostre cotxe no hi falten mai un parell de CD teus: Sledgehammer, Big Time... que tot viatge és curt si es fa amb bona companyia. Si depèn de nosaltres, que passin trenta anys més. Ànims i don’t give up.

Joc de miralls

De vegades crec que conèixer una persona és fàcil. En un gest, en una expressió, en una passa, en un cert to de veu, en una ganyota feta quan no cal, especialment en moments en què la persona es creu per ningú observada, em sembla veure-hi raigs de llums potents i reveladors, la qual cosa, per a qui delera de fer grans descobertes psicològiques, és una felicitat a res no comparable. D’altres vegades crec que no hi ha res tan difícil; i més difícil encara que conèixer-se un mateix. 

Mercè Rodoreda 

Fotografia: Carles. Mercantic de Sant Cugat. 

Free as a bird

Salvador Dalí deia que la intel·ligència sense ambició és com un ocell sense ales. La frase m’ha fet pensar en el llibre de memòries del músic Sting, quan afirma que escoltava els discs una vegada i una altra a alta velocitat perquè l’augment de revolucions li permetia fer més present la línia del baix i això li facilitava treure’n l’entrellat. “This is how you escape...” diu que pensava mentre posava l’agulla per enèsima vegada damunt del vinil. Efectivament, així escapava de les limitacions del seu poble natal de color gris, de la manca d’ambicions dels seus habitants, de la rutina a què es veia lligat. No sé si hi ha massa ocells intel·ligents sense ales. Potser hi ha algun cas afectat per alguna patologia que li impedeix volar i prefereix estar engabiat. També hi ha ocells amb ales curtes que, com en tots els zoològics -i més si hi han nascut-, no són massa conscients de la gàbia en què viuen, però en general em fa l’efecte que l’espurna que va lligada a la intel·ligència fa alçar el vol, d’una manera o altra, als ocells més eixerits. Les palmeres de les ciutats són plenes de lloros que un dia es van cansar de repetir el mateix.

Fotografia: Carles. Girona, Temps de flors. "Les papallones no es poden engabiar".

Curiositats de l'idioma

Als països mediterranis, quan algú se'n surt per poc d'alguna circumstància, diem que s'ha salvat "pels pèls". L'expressió sembla provenir d'alta mar quan, a punt d'ofegar-se, els mariners eren salvats en recollir-los gràcies als pèls de la barba o de la seva cabellera. Als països anglosaxons, com a equivalent, diuen que se salven "per la campana" (saved by the bell). Com vam passar dels pèls a l'instrument idiòfon de percussió? Segons diuen, l'expressió anglesa té el seu origen en una campana que es posava a prop dels taüts, lligada amb una cinta a la mà del difunt, per si aquest reviscolava (s'han donat casos de reviscuts, algun de força famós que encara cueja). Si algú passava per allí i podia sentir el dring d'alerta, l'afortunat o afortunada se salvava -literalment- per la campana. És a dir, pels pèls.