A partir d’una edat determinada sembla que la porta s’obre i entra un devessall de notes dins el nostre cap. Unes dècades més tard, després d’un “clic” gairebé imperceptible, la porta es tanca i totes les cançons que vénen noves ens agraden, ens distreuen, però ja no ens commouen igual, no formen part de la banda sonora de la nostra vida. Apareixen nous grups a la ràdio, a les plataformes d’streaming musical, però el nostre cervell s’ha convertit en una juke-box amb un nombre de discs limitat. I és cert que els diaris encara parlen de la cançó de l’estiu, però mentre que ells fan referència al darrer èxit de l’Enrique Iglesias, a nosaltres ens ve el cap una benzinera i un moble metàl·lic giratori ple de cassetes: Mike Olfield, Dire Straits, “Éxitos originales”, “Anunciado en TV” i “Remix”. La cançó de l’estiu? I tant: A kind of magic, dels Queen (l’11è àlbum de la banda anglesa es va publicar el 2 de juny de 1986).
4 comentaris:
D'acord amb tu, en part. Però amb que el més fresc que et ve al cap sigui del 86, definitivament no. No pots ser gaire més gran que jo, com per tancar-te tan aviat en la música del passat. Les cançons noves ja no ens commouen tant, perquè vivim d'una altra manera. La música ja no és un motor ni un motiu per viure. Però una cançó cutre que sona i que et fa ballar amb la parella, us fa cantar junts i que considereu 'una cosa en comú', una parella que fa molts menys anys que està al teu costat que la música que et commovia. Si això no és important. Si no ens hem de lliurar a la música, vella o nova, que ens és important pel motiu que sigui, malament anem. Sentir la ràdio ajuda. Potser no consideraràs que és la teva música, però pot ser important a la seva manera. menció especial per la música en català, per aquells a qui agradi. La catalana menja a part. Ja no estem en aquell punt tan àlgid del rock català, ja no són aquells himnes. Però es fa bona música, millor probablement, i val la pena anar incorporant hits al nostre juke-box personal.
Tens raó! Vaig escriure A kind of magic perquè és la primera que em va venir al cap de la qual tenia constància que va sortir a l'estiu, recordo haver-la escoltat a Santander i pensar, "Carai, com sonen aquests...". El text és una mica exagerat perquè a casa escoltem molta música nova: Coldplay, Lukas Graham, Maroon 5, etc. el que sona a la ràdio. I cada any descobreixo un munt d'estàndards de jazz dels quals m'agrada tocar-ne algun quan tinc temps. I pel que fa al rock català la llista dels que hem comprat els darrers 10 anys és llarga: Antònia Font (tots!), Quimi Portet (tots mensy un), Blaumut, Manel ("i nooooo em posaré de genolls!"), etc. En resum, tenim un consum musical important, és només que trobo a faltar la sensació de quan descobria Pink Floyd, els darrers discs dels Beatles, els Stones, Bob Dylan, Tom Waits, Hendrix, els Dire Straits, Nirvana, Sting i The Police, U2, Eric Clapton, Tears for fears, Genesis...tota la música dels 80 i 90 amb què vam créixer! Ara detecto massa clixés a la producció, a les guitarres, a la línia de baix, però per a l'hereu de casa les del 2000 són les bones!
Cada generació té els seus himnes i 'les seves bones'. És normal, i és un tema molt interessant per parlar-ne, a mi m'ho sembla. Potser perquè de tota la vida que sento dir al meu pare que ja no es fa música com abans, i els primers records que tinc d'aquesta frase deuen ser de quan ell en tenia trenta i pocs, que no m'he volgut tancar a la música que escoltava quan era adolescent i jove. Primer, que no vaig escoltar música que fos anterior a la meva època, al moment que vivia, perquè això hauria estat escoltar la seva. A banda de Sangtraït, Sau i aquestes coses, quan vaig començar a sentir música estrangera jo era molt de Smashing Pumpkins, Red Hot Chili Peppers, Bad Religion, Placebo i algun altre, però no els he conservat gaire a la memòria. Per cert, que els Chilis encara van, ja fa molt temps que no els escolto, però encara donaré una oportunitat al nou disc. Després he anat sentint la ràdio, potser no les ràdios on es pot escoltar música de més qualitat, però sí que es pot desgranar el gra de la palla una mica, i han vingut Coldplay i d'altres, però ara mateix no podria dir que sóc seguidor de cap grup en especial, m'empasso el que em posen per la ràdio, i algunes cançons que els amants de la música s'avergonyirien d'esmentar, em fan moure i se m'enganxen molt.
Menció especial als catalans. Antònia Font, snif. També els tinc tots, allò sí que era seguir un grup, vaig anar a més de 30 concerts... Després Els amics de les arts, que també he anat a uns quants seus, Blaumut, i ara trobo que els Buhos no ho fan malament. Manel tinc una mala relació amb ells. Sempre els he tingut mania, però ara a casa me'ls posen i no puc negar que en tenen algunes de bones. La Serotonina alegra el dia a qualsevol.
Als 20 anys tocava el baix i la guitarra en un grup. L'altre guitarrista era boníssim (molt!) i-anècdota- amb el temps va esdevenir el guitarrista dels Buhos. Ara ja no toca amb ells-crec-, fa coses més jazzeres i elaborades (va estudiar a l'ESMUC). La meva companya no suporta els Manel. A mi em sona a música per a caps d'esplai que han crescut - una mica irritants- però al nen li agraden i cantem les tornades al cotxe. La mare de la criatura comença a criticar-los i tot plegat és un xou crítico-festiu que és prou distret.
Publica un comentari a l'entrada