Avui he somiat que la nedadora Mireia Belmonte venia a l’oficina. S’asseia a la meva cadira amb el banyador xop i engegava l’ordinador enmig d’un bassal d’aigua clorada. Per contra, jo em capbussava a la seva piscina amb els pantalons llargs, la camisa amarada i les sabates que m’impedien nedar en condicions. Escriure amb el processador de textos amb vestit de bany és una cosa, però fer 200 metres papallona vestit d’oficinista, n’és una altra. He de dir, però, que m’hi he esforçat molt i al final he aconseguit prou punts per anar in extremis als Jocs de Rio. L’alegria, però, m’ha durat poc perquè la Mireia ha oblidat fitxar a l’entrar a l’oficina i el jurat ha optat per desclassificar-me. És una llàstima perquè crec que, malgrat els pantalons balders, la camisa i les sabates, enguany podia optar a medalla.
2 comentaris:
Hehehe, que bo. No sé si és un somni real, però m'has fet riure. Ja ho diu la meva parella que la Belmonte no és de fiar, havia entrenat amb ella. Ja veus que t'ha fet. Per culpa seva, et quedes sense jocs olímpics!
Si jo em llenço a una piscina amb pantalons, camisa i sabates m’has d’anar a buscar al fons.
Publica un comentari a l'entrada