Pollocks mentals

Garbuixos, regalims, camins de tinta que acaben enlloc, dreceres cap a taques que comencen on acaben unes altres, finals que són principis, sortides que són atzucacs. Sort de la perspectiva dels anys que permet sortir del quadre o, fins i tot, trencar el marc. 

Visita a San Pietro in Vincoli

Cau un sol de justícia a l’estació on espero el bus que em portarà a la basílica de San Pietro in vincoli, a Roma. Hi anava a peu però una senyora, en explicar-li amb el meu italià rudimentari on em dirigia, s’ha ofert a pagar-me el bitllet. A tot arreu hi ha gent amable i segurament en trobaríem més si no anéssim tan de bòlit i a la nostra. Què hi farem. El trajecte és breu i hi arribo aviat. L’ambient fosc i fred contrasta amb la calor aclaparadora i la llum que, al pic del migdia, s’escampen per tota la plaça. Sorprenentment, hi ha pocs turistes. Res de flaixos i aglomeracions al voltant de la peça que he vingut a veure: l’estàtua de Moisès, de l’escultor i pintor Miquel Àngel. I allà és, al fons, esperant-me. Un prodigi de marbre blanc, una obra mestra esculpida per un geni. L’anatomia perfecta, els plecs de la roba i els tirabuixons de la barba atorguen a la figura un realisme impressionant: 

- Hola Carles, què tal? 

- Òndia, Moisès! Quin ensurt... 

- Si mira, tenia ganes de parlar amb algú. Portava les “Taules de la llei” per ensenyar als israelites però tal i com està el pati, oi? Me n’estic. I jo que em vaig indignar perquè adoraven el jònec d’or. Ara ho veig tot força pitjor.

- Perdona, el “jònec”, dius? 

- Si, home, “el becerro de oro”.

- Ah, sí... no hi queia. Vinc una mica atabalat per la xafogor i els turistes. 

- Calla, calla... ja has vist les relíquies? Pensa que la basílica va ser construïda fa una pila d’anys (al segle V!) per guardar les cadenes amb què van lligar Sant Pere durant el seu empresonament a Jerusalem. Segons explica la llegenda, l'emperadriu Eudòcia, esposa de l'emperador Valentinià III, les va oferir com a regal al papa Lleó I. Quan aquest va comparar les cadenes amb les del primer empresonament de Sant Pere a Roma, les baules d'ambdues es van unir miraculosament... però no t’ho creguis, això no va passar mai. I, de fet, les originals es van perdre, aquestes les va comprar el bidell de la basílica a la ferreteria d’aquí al costat. 

- Home Moisès, què em dius ara?! 

- I què? Si ni s’hi fixen. Els turistes fan fotos a preu fet. La majoria de gent mira però no hi veu. Una pena.
- Si noi. Escolta, et deixo que després haig d’anar a visitar el Coliseu. Un plaer, eh? 

- El Coliseu, dius? Ui, posa’t a punt, ja veuràs quina cua. Ànims!

U2, encara.

El grup irlandès U2 ha començat una gira per commemorar el 30è aniversari del llançament de “The Joshua Tree”, el disc que va refermar la seva fama i que contenia èxits com “Where the streets have no name”, “With or without you” o “I still haven’t found what I’m looking for”. A la fotografia de propaganda se’ls veu igual: la mateixa fesomia i la mateixa actitud però, evidentment, més envellits: arrugues al front i potes de gall a la vora dels ulls. És normal, perquè ja tenim una edat. Em pregunto si en Bono ja ha trobat, tal i com deia a la cançó, allò que buscava. Potser sí, i ha descobert que no n’hi havia per tant. O potser no, i segueix amb la tasca. Diria que, una mica, les dues coses a la vegada, que massa certesa torna els cantants previsibles i cansats i als U2 sembla que els queda corda per a estona. Trenta anys més vells i encara hi som posats. El que sigui, abans que l'avorriment. Com deia el guitarrista Eric Clapton: "Quan he trobat allò que buscava deixa d'interessar-me". I així estem, trenta anys més tard. Encara.

Actualitzacions de Linkedin

M’agradaria poder dir que sóc un home reflexiu i que totes les decisions que prenc són fruit d’haver donat força voltes a cada qüestió, però no és el cas. Lluny d’analitzar pros i contres abans d’emprendre un nou camí, em llenço de cap a noves empreses de futur incert. Així va ser com un dia normal, tot anant cap a la feina, vaig veure la porta oberta de la nau lateral de l’església de la meva ciutat. Vaig tenir una mena de pressentiment, una llambregada que m’hi va fer entrar. Per l’hora que era del matí vaig suposar que la missa era a punt de començar i anava amb el temps just. D’una revolada, vaig amagar el maletí que duia a sota d’un banc de fusta corcada i vaig enfundar-me la casulla verda i blanca del capellà que penjava en una banda. Vaig enfilar-me d'un salt a la tarima i vaig recolzar les mans al faristol on hi havia les Sagrades Escriptures. El públic habitual ja seia tot esperant el sermó però com que em van educar en una escola rabiosament laica el meu cap va esdevenir una pissarra blanca a l'hora de començar a parlar. Va ser llavors, en un moment d’inspiració, que vaig recordar el que ens deia a vegades el director d’una important entitat bancària que alhora feia classe a la facultat d’econòmiques on em vaig graduar: “Bon dia... hoy tengo una importante reunión en Madrid y haremos la clase en castellano, así me voy adaptando”. Després d’un parell d’estossecs vaig començar: “Bon dia, avui tinc una important reunió a la cúria de Roma i, per anar-me adaptant, els parlaré en llatí”. De les classes de batxillerat, ja força rovellades, en vaig treure un “Neptunus tridentis inctu maria agitabat”. I amb aire greu vaig afegir: “Et procellas mulciebat”. Neptú agitava el trident dins el mar i provocava les onades. La inèrcia d’anys del públic va fer la resta: “Amén...”. Val, i què més? Si no ja havia begut oli. Beure oli? Ah, calla, el Rèquiem de Mozart: “Confutatis, maledictis...”. Penediu-vos pecadors... a partir d’aquí tot va venir rodat i unes quantes estrofes més tard la missa era acabada. En sortir, una àvia em va felicitar per la feina: “Ho ha fet molt bé, jove... és una sort que des del bisbat ens hagin enviat algú de menys de setanta anys. Després de la mort sobtada de l’altre mossèn ja patia per veure qui seria el nou capellà. A partir de certa edat, poc o molt, tots repapiegem”, va dir-me somrient. Vaig ajuntar les mans beatament i, tot fent una lleugera reverència, vaig dir-li a la bona dona que no passes ànsia. I que se n’anés en pau.

Londres, Sabadell i el sushi

Hem deixat passar massa temps d’ençà de la darrera visita a Londres i, és clar, la ciutat ha sofert canvis. Alguns força importants i sorprenents; així, per exemple, a la riba del Tàmesi hi han crescut uns imponents edificis moderns que, il·luminats durant la nit, fan molta patxoca. Un altre canvi, que al primer cop d’ull passa més desapercebut però que també ens sorprèn, és que l’escampada de restaurants japonesos que hi havia fa deu anys s’ha esvanit del tot: durant la nostra estada no hem vist cap lloc on poder menjar sushi. Què se n’ha fet, d’aquells establiments? Al seu lloc ara hi ha botigues de roba, bancs, perfumeries, etc. però l’arròs, el salmó i la tonyina crua han migrat, definitivament, cap a una altra banda. A Sabadell, em temo, on gairebé a cada cantonada hi trobem un restaurant on posar a prova la nostra habilitat amb els palets de bambú. A què es deu aquest fenomen? Anem endarrerits respecte dels britànics? Ells saben alguna cosa que a nosaltres se’ns escapa? Hi seguirem reflexionant als nostres bars de sempre, aquells que els anglesos no tenen, entre gots de vi i un plat de tapes. 

Fotografia: Carles. Al pub The Swan, al costat de Hyde Park, Londres.

L'home del mercat

No sé si arriba a la categoria d’homenot, que diria Josep Pla, però és veritat que és un homenàs: alt i cepat, una mica carregat d’espatlles. És cada diumenge al mateix racó del mercat. Sempre porta el mateix vestit negre, duu tot de penjolls daurats al coll i un barret de copa alta amb medallons de plata al cap. Ven màquines de fotografiar antigues, microscopis i telescopis vells. És clar que el món només és un, però les maneres de veure’l són infinites i sempre ens calen nous aparells per contemplar-lo. Suposo que algú, de tant en tant, li’n deu comprar algun. Qui sap si ara mateix no hi ha un futur Santiago Ramón y Cajal o Stephen Hawking passejant per la plaça? Algú que ja de gran i amb una carrera prestigiosa, arrenqui les seves memòries dient: “Tot va començar un diumenge, en una parada del mercat, quan els meus pares em van comprar un microscopi de segona mà”. I el nostre venedor ambulant, que ho sap, no falla mai a la seva cita, no fos cas que per un oblit o un constipat ens perdéssim un futur geni de la ciència català.

What’s the frequency, Kenneth?

Havíem oblidat la freqüència del tot. Definitivament. Perduts en fils musicals de ràdios d’ones deixatades, cada cop més esllanguides. Notes i arranjaments copy-paste, ens hi havíem acostumat. Fins que un atzar -una mudança, una altra botiga de CD que tanca, un regal- ens fa redescobrir els discs vells del prestatge. Com és que vam deixar de sintonitzar la freqüència tant de temps, Kenneth? Com ens vam poder oblidar d’aquesta veu de mirada turmentada, d’aquestes tornades irresistibles, de les guitarres esmolades? Com és que no recordàvem que una vegada vam trobar la nostra religió tot perdent-la*, una nit, ja fa més de vint anys?

*  https://www.youtube.com/watch?v=xwtdhWltSIg