Metacinema

Sí, el cinema fa tant de temps que existeix que moltes pel·lícules ja han esdevingut un referent cultural. Enmig d’una conversació podem deixar anar una frase que en el seu moment es va dir a qualsevol blockbuster i tothom entendrà la broma. Aquest mateix fenomen l’aprofiten alguns directors quan inclouen parts de diàleg, imatges, etc. tot fent referència a pel·lícules filmades amb anterioritat: és el que s’anomena “metacinema”, emprat moltes vegades com si fos un joc, una picada d’ullet de complicitat amb l’espectador o, senzillament, un homenatge a directors anteriors. Darrerament, però, em descobreixo fent “metacinema” en clau d’espectador. N’hi prou amb empassar-se moltes pel·lícules de por dels anys 70 i 80, revisitar el “giallo” italià, les pel·lícules americanes de catàstrofes o ciència ficció , etc. i trobar-ne tots els tòpics, perquè en van plenes: l’heroi que acaba fent de líder, el traïdor que s’ha venut gairebé des del principi, el geni mentalment inestable que sota pressió és a punt d’engegar a rodar el projecte i la supervivència del grup, la noia bleda (rossa), la xicota valerosa (morena), els mercenaris hispans i negres que sempre –sempre- moren per aquest ordre (només sobreviu el blanc, és clar). I així, tòpic rere tòpic, és fàcil bastir una pel·lícula si no tenim massa pretensions artístiques. A fora dels cinemes també ocorre el mateix: et descuides i acabes esdevenint un clixé amb cames. Però de l’anàlisi de la metarealitat i els clixés ja en parlaré en un altre moment, que ara comencen el Barça-Madrid.

Village People

Ens escapem a la Roca Village. L’excusa és comprar alguna peça de roba però la raó principal–mig encoberta perquè implica que no ens en sortim tan bé com voldríem- és desendollar l’adolescent de casa unes quantes hores, desconnectar-lo de la tablet i l’ordinador. Dotze del migdia, primers dies de rebaixes. Què podria sortir malament? El navegador del cotxe anuncia radars, consum òptim de combustible, Whatsapps d’amics... però no ens informa de la marabunta de formigues consumistes que ens espera allà. Pàrquings saturats, conductors nerviosos, concerts de clàxon en do major. Després d’un parell de voltes decidim que el més assenyat és anar a dinar a Granollers. Descartada la paella de la Fonda Europa ens deixem guiar per la nostra intuïció i alguns comentaris assenyats de Google: ous ferrats amb xanguet, vi de la casa i gelat de torró amb ratafia a la salut dels consumidors atabalats que hem deixat enrere fa una estona. La música de masses em cansa cada vegada més. 

A casa rellegeixo el darrer article del Toni Soler a la contra de l’Ara, diari de color únic i pocs matisos per a depèn què però que va bé per fugir –a grans trets- del servilisme de La Vanguardia, el mal gust d’El Periódico o la mala llet espanyolista d’El País. El periodista segueix amb el monotema: independència de Catalunya, independència de Catalunya, independència de Catalunya. I a mi em ve al cap el llibre de Yuval Noah Harari on es pregunta si en un món cada cop més global són sostenibles les muralles. Tarda de llum ataronjada, capvespre de cel vermell. Demà dilluns, Sant Tornem-hi.

Internet com a redundància

No deixa de semblar-me paradoxal el comportament dels adolescents d’avui en dia: tancats a la seva habitació –el seu búnquer privat- observen el món a través de la finestra del seu telèfon mòbil en comptes de sortir al carrer. A l’hora de visitar algun lloc desconegut el primer que pregunten és si en aquell indret remot hi ha cobertura (qualsevol lloc és remot si no n’hi ha). Les seves relacions es basen en xats d’aplicacions, jocs en línia, missatges de Whatsapp... lluny queden les tardes explicant històries asseguts en un racó d’alguna plaça. És igual, l’important és relacionar-se, formar part del grup (bàsic a aquesta edat) i a ells els funciona. Nosaltres segurament haguéssim fet igual, només que llavors era tècnicament impossible (aquells routers enormes de la pel·lícula Jocs de guerra (1983), aquella lentitud exasperant en la transmissió de dades en qualsevol format). La diferència és que per a ells estar connectats a Internet els és una qüestió cabdal, han de formar part de LA XARXA, en canvi a mi, que soc trenta anys més vell, em fa l’efecte que més enllà de totes les qüestions pràctiques que Internet em simplifica, a vegades no hi sé trobar més que una mala còpia –sovint impostada- de la realitat, una redundància asèptica feta de zeros i uns. Segurament és perquè d’adolescent sempre et sembla que t’estàs perdent alguna cosa, que en alguna altra banda s’està coent quelcom important, hi ha un desfici que només provoca inquietud. De gran t’atures a degustar un cafè o fer una cigarreta, més descansat i conscient que tot plegat és ara i aquí i el que hagi de venir, ja vindrà.

Laplace

Laplace va ser un matemàtic del segle XVIII conegut per les seves aportacions al càlcul de probabilitats. Però hi ha un altre Laplace que va morir ahir a la localitat francesa d’Annecy, un dels pobles més bonics que he visitat mai. Aquest Laplace era l’autor dels famosos dibuixos publicats per parelles a La Vanguardia, entre altres diaris d’abast mundial, en els quals havíem de trobar vuit diferències: un botó desaparegut a la camisa, una línia de menys al camal dels pantalons, un pètal extra d’una flor a l’ampit d’una finestra, etc. Canvis subtils en uns ninots que, a la vegada, mostraven una ironia fina en situacions quotidianes. El concepte era senzill, però el passatemps enganxava: ja són més de quaranta anys a La Vanguardia. A casa hi estàvem subscrits i la rebia la meva àvia. Recordo un matí de dissabte de fa trenta-cinc anys, amb una llum clara que s’escolava entre el vidre bisellat de la porta de l'entrada i que il·luminava la taula rodona del menjador. Al damunt, un parell de torrades amb oli i l’olor inconfusible del Nescafé, un exemplar de La Vanguardia obert de bat a bat (llavors em semblava enorme) i la meva àvia i jo jugant a trobar les diferències dels dibuixos de Laplace. El matemàtic no, l’altre. Tot i que –ja es veu, després de tres dècades- les probabilitats que recordés per sempre aquell moment de lúdica felicitat eren força altes.

"Fotografies" - Arqueologia del blog

Els seus viatges són una successió de fotografies, res més. Si no ho han fotografiat no existeix. Són a tot arreu, des de Roma a la Sagrada Família, un exèrcit de formigues amb màquines de retratar. Ho fotografien tot, res s’escapa a l’objectiu de la seva càmera. O potser sí: sabran explicar quan tornin quin gust feia el cafè a Roma? Quina aroma tenia? El tacte de les pedres centenàries, el sabran explicar sense fotografies? L’amabilitat de les persones, les seves paraules, noves per a nosaltres, com les fotografiaran? Tornaran amb les maletes plenes de monuments, edificis, quadres, tot. Una imatge al capdavall, res més. Per a ells els xiprers de Van Gogh seran això: un xiprer, sense saber-hi veure al darrere l’ànima turmentada del pintor. Carcassona serà només una ciutadella del sud de França i la Torre Eiffel, un monument. No en sabran res de la seva història, de la seva gent, del perquè, dels motius. Tot això els és igual. Es pot fotografiar el temps, tot sopant al Trastevere? I les notes dels músics ambulants a Colònia? L’olor de les flors a Suïssa, la podran fotografiar? El gust de la cervesa freda a Berna, el de la Mussaca a Atenes, les tapes a Donosti, l’aire al Montblanc, com ho fotografiaran tot això? Tornaran amb les maletes plenes de llocs i persones que en el fons no hauran existit mai perquè no han sabut veure’n la seva essència, els seus motius, la seva història, les raons per les quals un dia van ser i ara són. Viatges sense gust de res, asèptics, records fets només de paper.

Fa catorze anys escrivia aquest text al blog. Em fa l'efecte que el fenomen de la fotografia compulsiva no només encara es dona entre molts turistes, sinó que segurament ha empitjorat perquè ara la majoria de fotografies no s'imprimeix. Moltes passaran directament de la màquina de fotografiar al disc dur d'un ordinador o quedaran a la targeta de memòria d'un telèfon mòbil. Algunes acabaran penjades a Internet, com a molt. Em sobren força turistes i trobo a faltar més viatgers.

Fer volar coloms

Cau del cel una ploma blanca de colom tot fent giragonses. És petita i corbada i roda sobre el seu eix a tota velocitat. La imatge és peculiar i no costa massa imaginar que, en el seu moment, va despertar la curiositat d’algú amb coneixements d’enginyeria, algun Da Vinci modern capaç de dibuixar un plànol amb la seva idea i dur-lo a un taller perquè els mecànics la fessin realitat:

- Vull dues aspes així, que formin una hèlix que giri al màxim de revolucions, que generi prou força per poder enlairar el motor del terra junt amb les ales.
- Miri senyor Wright*, el seu giny pesa massa. Això que proposa és fer volar coloms.
- Precisament, precisament...

*El seu primer vol va ser el 17 de desembre de 1903, a Kitty Hawk, a bord del Flyer I i va durar dotze segons. Tres anys més tard els germans Wright farien el primer vol amb un passatger, en el qual van recórrer quatre quilòmetres (font: Viquipèdia).

Colesterol del bo

Ja no queden massa bars autèntics a Barcelona, la majoria em fan l’efecte de ser un decorat de pel·lícula de l’oest més o menys arreglat el qual, per acabar-ho d’adobar, moltes vegades es clona en forma de franquícia: és a dir, que podem trobar el mateix escenari a tota la ciutat. De tant en tant, però, l’atzar ens duu a les portes d’una perla que ha resistit el pas dels anys i el fantasma de l’especulació immobiliària sense gairebé canvis ni en el mobiliari ni en el menú. També sembla que els peus d’alguns clients de la barra han criat arrels de fa temps, ben entortolligades als anys setanta. El menú d’aquests establiments acostuma a ser una bomba calòrica ideal per engegar pel pedregar el carro de la dieta. El restaurant Lauria-2 (sempre són entranyables els restaurants amb un número al darrere), al número 2 del carrer Roger de Llúria de Barcelona, ens rep amb un aparador ple de pasta industrial farcida d’olis hidrogenats que farà autèntics estralls a les nostres artèries (xurros, xuixos de crema, croissants, etc.) però fins aquí l’oferta no té massa misteri i la podem trobar a molt llocs. El que resulta més sorprenent és l’enorme safata de “torreznos” que hi ha al costat, l’esmorzar dels campions que comencem a trobar tot just posar els peus a l’Aragó, península enllà. Cansalada viada d’un dit de gruix amb les vetes lluents, ben fregida i plena de colesterol del bo. Finalment, podem trobar anunciada "l'oferta del dia": l’entrepà que ells anomenen “Infarto” (un 10 per a l’equip de màrqueting) que consta d’una hamburguesa de 180 grams, ceba fregida, formatge i un ou ferrat. Lauria-2, un lloc peculiar com pocs. Si no obren franquícies crec que és perquè no hi ha prou oli per a tant de fregit a la ciutat.