Sí, el cinema fa tant de temps que existeix que moltes pel·lícules ja han esdevingut un referent cultural. Enmig d’una conversació podem deixar anar una frase que en el seu moment es va dir a qualsevol blockbuster i tothom entendrà la broma. Aquest mateix fenomen l’aprofiten alguns directors quan inclouen parts de diàleg, imatges, etc. tot fent referència a pel·lícules filmades amb anterioritat: és el que s’anomena “metacinema”, emprat moltes vegades com si fos un joc, una picada d’ullet de complicitat amb l’espectador o, senzillament, un homenatge a directors anteriors. Darrerament, però, em descobreixo fent “metacinema” en clau d’espectador. N’hi prou amb empassar-se moltes pel·lícules de por dels anys 70 i 80, revisitar el “giallo” italià, les pel·lícules americanes de catàstrofes o ciència ficció , etc. i trobar-ne tots els tòpics, perquè en van plenes: l’heroi que acaba fent de líder, el traïdor que s’ha venut gairebé des del principi, el geni mentalment inestable que sota pressió és a punt d’engegar a rodar el projecte i la supervivència del grup, la noia bleda (rossa), la xicota valerosa (morena), els mercenaris hispans i negres que sempre –sempre- moren per aquest ordre (només sobreviu el blanc, és clar). I així, tòpic rere tòpic, és fàcil bastir una pel·lícula si no tenim massa pretensions artístiques. A fora dels cinemes també ocorre el mateix: et descuides i acabes esdevenint un clixé amb cames. Però de l’anàlisi de la metarealitat i els clixés ja en parlaré en un altre moment, que ara comencen el Barça-Madrid.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada