El bucle infinit

Es persegueixen com el gat i el ratolí. Són dos avis amb tot el temps del món i dues missions –dues visions?- totalment oposades. L’un s’aixeca ben d’hora al matí i comença la seva tasca un dia més: amb una tossuderia encomiable lliga un llaç de plàstic groc a cadascuna de les pilones del carrer. S’enceta un nou dia: pares i mares que duen els fills a l’escola, gent que va a treballar, estudiants mig adormits i botigues que aixequen la persiana enmig d’un renou estrident. L’avi, que ja fa estona que ha acabat de fer nusos grocs, els observa tot fent un tallat al bar de l’altra punta del carrer, assaborint-lo a poc a poc amb el plaer que proporciona la feina ben feta, el deure moral complert. L’altre vell és de costums nocturns i treu el gos a passejar quan la ciutat ja dorm. Un per un, i amb l’ajut del seu bastó – perquè camina mig coix- s’entreté a anar arrencant tots els llaços grocs que troba a totes les pilones del carrer. En acabar en fa un manyoc que llença a les escombraries i s’asseu al banc de fusta que hi ha a l’altra punta del carrer, cansat però amb la satisfacció que proporciona la feina ben feta, el deure moral complert. 

Inèrcies

A la sortida de l’estació hi ha un repartidor de La Vanguardia. Aprofito que el tren ha parat per fixar-me qui l’agafa i qui no. Hi ha de tot, però entre els que declinen l’oferta hi veig molta gent jove. Jo a la seva edat l’hagués agafat? A partir dels dinou anys és gairebé segur que sí: recordo haver-lo comprat al quiosquer que hi havia davant la Facultat d’Economia a la UAB, un senyor que es vantava de ser comunista i que tenia un mal geni important. Anava tocat amb una gorra de pell "estil proletari” i despatxava en una parada força precària a tocar del que llavors era el restaurant (al mateix lloc més tard hi construirien la sala d'estudi de Ciències Socials). Ara no en vendria ni la meitat, si fins i tot el quiosc de la Facultat de Periodisme ha tancat. Em torno a fixar en el repartidor del tren i de cop i volta em fa l’efecte que contemplo una imatge del passat, un ofici antic que ha anat aguantant fins avui en dia però que ja no té gaire més recorregut. Algunes vegades jo tampoc l’he agafat pensant que ja m’informaria mitjançant el telèfon mòbil però a la pràctica no m’és el mateix. Els esmorzars sense diari són una mica deixatats, no acaben de ser rodons sense el gest d’apartar les engrunes del paper. Tot plegat és inèrcia analògica però és que segurament el costum d’anys, l'hàbit en fer certes coses, enganxa més que el cafè.

Sobre la terra impura

"Jo volia fer-li entendre que en la vida adulta tot és més ambivalent del que sembla, més relaxat i irònic, tot és ple de provisionalitats i de mentides basades més en la covardia o l'avorriment que en la mala fe o en la malícia, i tot enmig d'un teixit execrable de compromisos."

Sobre la terra impura - Melcior Comes

Antídots

Àries interpretades per Luciano Pavarotti i Scheherezade de Rimsky-Korsakov. També el Rèquiem de Mozart (amb el final de Süssmayr inclòs) però més per la força que desprèn que no pas – és clar- per la temàtica. I “Lágrima” de Tàrrega, que m’agrada tocar-la (menys quan trenco notes, que sap greu grapejar els clàssics). Algun estàndard de jazz amb regust de blues per poder improvisar sense massa danys evidents. Bossanoves d'harmonia controlada. El darrer llibre del Melcior Comes i, en general, qualsevol edició de Blackie Books.

"Forjado a fuego"

“Forjado a fuego” és un d’aquells concursos de TV que descobreixes tot fent zàping. El programa és ben senzill: una colla de ferrers han de forjar un model d’arma històrica en un temps determinat. El premi se l’endú la més letal, la més resistent i estèticament més aconseguida. Un jurat compost per diversos experts avalua cada espasa, ganivet, etc. mitjançant diverses proves: tallant bambú, esquarterant una peça acabada de sortir de l’escorxador, punxant un bust de gelatina destinat a proves de balística, etc. La majoria de peces compleix de sobres els estàndards demanats i és força habitual que en acabar la prova un dels experts del jurat feliciti un dels concursants amb un “Enhorabona! La teva arma...mata!”. El concurs és un despropòsit en molts aspectes però te l’acabes mirant, com les cançons dels ABBA, en mode “guilty pleasure” (plaer inconfessable, en podríem dir). Més enllà dels coneixements històrics en matèria d’armament que el programa pugui aportar, crec que el concurs enganxa pel mateix motiu que a Netflix hi ha pel·lícules que mostren una llar de foc que crema en un bucle infinit. Sí: el foc, les espurnes, etc. ens deixen embadalits per algun motiu que ens ve de lluny. El pitjor és que n’emeten tres o quatre de seguits. Fas zàping un vespre i et trobes amb “Forjado a fuego”. Estàs venut, no et queda més remei que mirar-lo, pensar “Mamma mia, here I go again...”

25 anys de "La llista de Schindler"

Darrerament fa 25 anys de tot. Ara li ha tocat el torn a “La llista de Schlindler”, la pel·lícula d’Steven Spielberg que mostra tot l’horror del nazisme. Rodada en blanc i negre amb el temps ha esdevingut un clàssic. Malgrat tot, llegeixo al diari El País que al seu crític de cinema no li agrada la darrera escena -filmada en color- en la qual un grup de jueus va deixant una pedra a la tomba de l’empresari que va contribuir a salvar-los. Sí que és veritat que talla la continuïtat de la pel·lícula però ara que es passa a adolescents de moltes escoles trobo l'escena del tot necessària: cal remarcar que allò va succeir de debò, mostrar que els personatges de la pel·lícula no pertanyen a cap relat tenebrós sorgit d’un guionista de Netflix o formen part d’un món fet a base de píxels com els videojocs que comparteixen en línia. A les pel·lícules d’Steven Spielberg em fa l’efecte que hi ha poques seqüències deixades a l’atzar, tot té un motiu i l’escena de les pedres fa aquesta funció: convertir en reals persones que a ulls d’adolescents podrien ser confosos per un personatge més, evitar que surtin del cine havent oblidat la Història i que, en la seva desmemòria, la repetissin una vegada més.

"El dardo en la palabra" i el colesterol

En el seu llibre "El dardo en la palabra", l'escriptor Gonzalo Torrente Ballester analitza la importància que tenen les comes a l'hora d'expressar-nos correctament. El novel·lista explica el cas en què un actor de teatre en comptes de dir: "Señor, muerto está, tarde llegamos" arribat el seu moment va exclamar: "Señor muerto, esta tarde llegamos". 

Al menú d'avui del restaurant m'he trobat que hi havia escrit: "Amanida de cranc trinxat i xai". Tot plegat m'ha semblat prou saludable i l'he demanat. Una estona més tard ha aparegut el cambrer amb un extra de col aixafada amb patates, botifarra blanca i cotnes de porc. Un festival del colesterol en tota regla (però ben bo que era). 

Al pagar li comento a la propietària:

- Em sembla que avui t'has deixat una coma important, Montse.

- Ai, sí!!

- "Senyor muerto, esta tarde llegamos..."

- El que fa una coma, oi?