Inèrcies

A la sortida de l’estació hi ha un repartidor de La Vanguardia. Aprofito que el tren ha parat per fixar-me qui l’agafa i qui no. Hi ha de tot, però entre els que declinen l’oferta hi veig molta gent jove. Jo a la seva edat l’hagués agafat? A partir dels dinou anys és gairebé segur que sí: recordo haver-lo comprat al quiosquer que hi havia davant la Facultat d’Economia a la UAB, un senyor que es vantava de ser comunista i que tenia un mal geni important. Anava tocat amb una gorra de pell "estil proletari” i despatxava en una parada força precària a tocar del que llavors era el restaurant (al mateix lloc més tard hi construirien la sala d'estudi de Ciències Socials). Ara no en vendria ni la meitat, si fins i tot el quiosc de la Facultat de Periodisme ha tancat. Em torno a fixar en el repartidor del tren i de cop i volta em fa l’efecte que contemplo una imatge del passat, un ofici antic que ha anat aguantant fins avui en dia però que ja no té gaire més recorregut. Algunes vegades jo tampoc l’he agafat pensant que ja m’informaria mitjançant el telèfon mòbil però a la pràctica no m’és el mateix. Els esmorzars sense diari són una mica deixatats, no acaben de ser rodons sense el gest d’apartar les engrunes del paper. Tot plegat és inèrcia analògica però és que segurament el costum d’anys, l'hàbit en fer certes coses, enganxa més que el cafè.