“Forjado a fuego” és un d’aquells concursos de TV que descobreixes tot fent zàping. El programa és ben senzill: una colla de ferrers han de forjar un model d’arma històrica en un temps determinat. El premi se l’endú la més letal, la més resistent i estèticament més aconseguida. Un jurat compost per diversos experts avalua cada espasa, ganivet, etc. mitjançant diverses proves: tallant bambú, esquarterant una peça acabada de sortir de l’escorxador, punxant un bust de gelatina destinat a proves de balística, etc. La majoria de peces compleix de sobres els estàndards demanats i és força habitual que en acabar la prova un dels experts del jurat feliciti un dels concursants amb un “Enhorabona! La teva arma...mata!”. El concurs és un despropòsit en molts aspectes però te l’acabes mirant, com les cançons dels ABBA, en mode “guilty pleasure” (plaer inconfessable, en podríem dir). Més enllà dels coneixements històrics en matèria d’armament que el programa pugui aportar, crec que el concurs enganxa pel mateix motiu que a Netflix hi ha pel·lícules que mostren una llar de foc que crema en un bucle infinit. Sí: el foc, les espurnes, etc. ens deixen embadalits per algun motiu que ens ve de lluny. El pitjor és que n’emeten tres o quatre de seguits. Fas zàping un vespre i et trobes amb “Forjado a fuego”. Estàs venut, no et queda més remei que mirar-lo, pensar “Mamma mia, here I go again...”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada