Innocent, innocent!

Ja fa temps que els diaris van deixar de publicar notícies de caire humorístic el dia dels Sants Innocents. És una llàstima perquè em semblava un costum força sa i sempre és d’agrair que algú sàpiga treure punxa a les circumstàncies i ens faci riure una mica. Quan van deixar d’escriure’s aquesta mena de notícies amb vocació de llufa de paper? Per quin motiu? Potser perquè actualment moltes de les notícies ja semblen una humorada. La realitat avui en dia competeix amb l’Eugenio, Woody Allen i – ai!- Los Morancos. Una barreja, certament, difícil de superar.

Després de tot

Els contes de Mercè Rodoreda són durs i cantelluts com la pedra, fruit d’una societat en què tant era descobrir que la realitat és només un acord: trencar algunes convencions et duia a ser perseguit per un munt de dits acusadors. Els seus personatges semblen fills de la por i el “què diran”, condemnats a viure dins la cotilla social per sempre. A vegades tanta foscor fa un punt d’angúnia i voldries regalar als seus protagonistes una mica d’aquesta llum clara i càlida tan pròpia dels solsticis d’hivern. Convidar-los a dinar una paella de peix i vi blanc, un cafè després de les postres. Fer-los passejar una mica, rambla amunt, rambla avall al sol-solet del migdia, fer-los veure que, després de tot, no n’hi havia per a tant...

Blau o vermell?

Blau o vermell, quin és el teu?

Olímpicament

Obre el sobre amb parsimònia mentre tothom espera sentir el nom de la ciutat guanyadora. "... à la ville de...". Pausa. Llegeix. “Bang, you’re dead!”. Com? “Pam, estàs mort”? Què vol dir això? Algú li ha canviat el sobre? Suor freda, la gent espera. Remor. Passen segons com hores. Una revenja per no haver escollit una ciutat determinada? Però si ell només és el missatger! “Don’t shoot me, I’m just the piano player!! No dispareu al pianista. Això no pot estar passant... mira, doncs ni París, ni Londres, ni Roma... à la ville de... Sant Feliu de Porqueres!”. Silenci. Consternació. I un monarca que comença a aplaudir. I tot el seu seguici, i prínceps i princeses, caps de protocol, presidents d’estat i ministres, petons i abraçades i un himne que ningú no sap identificar. Foto oficial als diaris, declaracions de l’alcalde agraït tot dient que quina sort la dels porquerencs i que a veure si els Jocs ajuden a reactivar l’economia de la comarca, tan tocada darrerament...”.

Contrasts

Encara és de nit quan s’atura al semàfor. Al parc del costat de la carretera dos cignes blancs llisquen suament a l’aigua, mirall negre pigallat d’estels que titil·len en l’aire fred del matí. A aquella hora els anàtids suren lleugers, ingràvids. Dues siluetes albes de coll sinuós, dos animals bells, gairebé mitològics, a trenc d’alba. Al cap de poc, la idíl·lica postal desapareix per l’arribada d’un segon cotxe que s’atura. Mal afaitat i ullerós, el conductor que acaba d’arribar badalla i es burxa el nas, remena, barrina nariu endins i del forat profund de la nàpia vermella n’extreu una burilla estantissa que, amb un cop de dit, espolsa cap al parc. Bon dia.

Xoriços

Una mesa electoral del municipi gallec de Val do Dubra va comptabilitzar com a vàlid un vot que anava acompanyat d'un tall de xoriço, segons publica el Correo Gallego, que fins i tot il·lustra la notícia amb una foto de la greixosa papereta. El rotatiu afirma que el vot, a favor del PP, va ser inicialment considerat nul, però després de revisar les instruccions es va considerar que la rodanxa d'embotit no invalidava el sufragi ja que es podia distingir que la papereta era del PP (La Vanguardia, 21/11/2011). Vaja, doncs en el fons al votant en qüestió li ha sortit el tret per la culata: ha acabat per votar aquells de qui pretenia riure’s mitjançant un vot-metàfora d’allò més contundent. Ara, que el vot hagi estat acceptat és tota una bona notícia i la idea es podria desenvolupar. Una rodanxa de xoriço és prou explícita i ve a dir: “Sou una colla de lladres!”. A les properes eleccions, doncs, s’hi podria introduir un antifaç negre, semblant al dels pispes que apareixen als còmics. Fins i tot es podria dur la idea una mica més enllà i introduir-hi una d’aquelles eines anomenades “pota de cabra” que s'utilitzen per fer palanca i espanyar així portes, finestres i persianes. Una altra opció seria la del filaberquí motoritzat amb una broca del cent, ideal per rebentar les caixes de cabals dels bancs (aquí la metàfora podria tenir fins i tot una doble lectura). I finalment, si la volem fer bona, es podria posar la papereta al parafang d’un cotxe i entrar al col·legi electoral de Val do Dubra tot emportant-nos per davant urnes, interventors, etc. a la manera de l'anomenat mètode "de l'allunatge". Caldrà vigilar, això sí, que la butlleta no es malmeti massa o esdevingui il·legible, doncs llavors el vot seria considerat - tal i com diu la notícia- nul.

Bancs

Bancs

L’avi sempre explicava que, per tal d’impressionar les noies, els deia que treballava “en un banc”. Com que ben endiumenjat amb vestit blanc i el barret una mica de gairell feia força patxoca, totes s’ho empassaven. Al cap d’uns quants diumenges de ball i xerinola, la mossa -que ja es feia a la idea de tocar pela llarga- descobria que el meu avi treballava en un banc... de fuster. Enmig dels retrets ell es defensava: “ja et vaig dir que treballava en un banc... però no et vaig dir quin!”. Deu ser per aquest motiu que ara, si vols impressionar algú dient que treballes en un banc, el primer que farà és preguntar-te “a quin”. De fet, més val que li fem el tomb i dir que sí, que treballem en un banc... i de fuster. Que som ebenistes i que d’una gronxada d’encenalls muntem una taula i d’una noguera en podem fer un cobert.

Vots

Mentre agafo el meu vot del munt de l'esquerra, tres persones més l'agafen de la pila de la dreta. Un em pregunta "¿y los de color rosa para qué son?". A fora plou. A dins també.

Fotografia: Carles