"Efímer"

Hi ha paraules primerenques que aprenem sense ser-ne conscients, com si estiguessin lligades amb el plor o la gana. I així diem “papa” i “mama”, “nen” i “nena” enmig de provatures i diversos tempteigs amb les vocals i les consonants: a l’origen de nosaltres mateixos significant i significat vénen a la vegada i descobrir el món i alhora intentar descriure’l requereix una bona dosi d’esforç. És més tard que aprenem paraules més complexes, abstractes, que el matisen: adjectius, adverbis... Del llibre “El petit príncep” vaig manllevar la paraula “efímer”. De cop i volta descobreixes que les flors són efímeres, que tard o d’hora acaben per marcir-se i que la seva olor s’esvaneix, que no tot dura per sempre. Durant mesos vaig portar la paraula “efímer” a sobre com una pedra a la sabata, com una mena de nosa que feia de mal pair. Amb els anys vaig aprendre a posar-me-la a la butxaca i dur-la allí, junt amb els Kleenex i la cartera. Però encara ara hi ha dies en què la trec o cau al terra i me la miro: “Efímer...” i no sé massa què fer-ne...

Fotografia: Carles

De memòria

 

Ja sé que el proper serà – tard o d’hora- a Nova York, però ara mateix aniria a París per veure com es juga a petanca als Camps Elisis, per deambular de nit entre els ponts del Sena i enredar el pensament entre els arcbotants de Notre-Dame tot fent una cervesa. Hi aniria per fer un cafè en un bistrot i perdre’m per Montmartre o mirar llibres vells al Shakespeare and company. Ara mateix, però, només hi passejo de memòria; i ja és molt: el millor dels viatges no sempre surt a les guies.

"M'he comprat un bon dia"

És convenient dur a les butxaques, a més de la cartera, un grapat de frases de cançons per fer-les servir de bastó o crossa a l’hora d’anar fent camí. “M’he comprat un bon dia...” del genial Puntí (Adrià o Josep, tant li fa), n’és una. Perquè hi ha dies bons que neixen del no res, que pengen del sol només llevar-se. Dies radiants regalats perquè sí. Però a vegades els dies grinyolen, desafinen, ens els torça un malcarat. No hi fa res perquè “M’he comprat un bon dia...” i si canvien les normes, jo canvio el joc. Al capdavall tots els finals són només un altre principi.

Fotografia: Carles

Casa

A força de mudances s’arriba a la conclusió que el concepte “casa” moltes vegades no té res a veure amb les quatre parets que ens envolten.

Cinema mut

Hi ha aquest devessall de paraules sense brides que regalimen per l’esquena nua del temps, com notes de gimnopedista tocades en un piano sota la pluja lleugerament desafinada. Tolls, bassals que esdevenen monocles per veure-hi més clar. Partitures en claus inèdites, encara per desxifrar. L’home amb bigotis llargs i barret de copa et regala un somriure de color sèpia cada vint-i-quatre fotogrames mentre et pregunta “Per què no véns?” I tot són Harold Lloyds i rellotges de cel·luloide.

Ningú va dir que fos fàcil dir “t’estimo” al cinema mut.

"Treballador del mes"

Als Estats Units, una de les polítiques que seguia –segueix?- la cadena de restauració McDonald’s per tal de motivar el seu personal era la de designar un “Treballador del mes”. Allí, segurament empeltats de l’ètica religiosa i el valor de l’esforç dels primers immigrants, aquest fet es veia com un motiu d'orgull i el jove premiat rondava per la cuina, ple de satisfacció, cofat amb el barret de l’escollit. Quan els primers McDonald’s van arribar a Espanya, la cadena va intentar aplicar la mateixa política de motivació. Encara recordo el marc penjat en una columna amb la fotografia d’un barbamec i la frase gravada a sota amb lletres daurades: “Empleado del mes”. Tot plegat va durar quatre dies. I és que als països mediterranis l’ètica protestant i això de guanyar-se el cel treballant sembla que a vegades ens vingui gran. A la terra de Rinconete y Cortadillo o el Lazarillo de Tormes els pícars encara guanyen i el noi o noia escollits eren escarnits i titllats de babaus i pilotes. A Espanya ningú no volia ser “Treballador del mes”. Ja m’imagino més d’un caixer dels anys vuitanta amb punts per ser escollit llençant a última hora el batut de maduixa damunt d’un client tot demanant-li disculpes però amb un rictus nerviós d'alleugeriment a la cara. - “Treballador del mes”... Uf! Ha anat de poc...

El nostre Rapa Nui

Com que per canviar una bombeta als cotxes d'ara cal ser una barreja d’enginyer i contorsionista de circ aprofito l’estona de l’operació per fer-la petar amb el mecànic. Em diu que les làmpades actuals “duren molt menys que les d’abans”. Tots dos coincidim en un concepte que ja ha fet fortuna a l’hora de referir-se a la vida útil dels aparells i és el “d’obsolescència programada”. Abans les coses es feien malbé a força d’anys, pel desgast que implicava el seu ús i s’apedaçaven, s’arreglaven fins que eren a l’últim cremalló. Els venedors ens deien: “Ui, és per a tota la vida, això!”. Ara, malgrat la crisi, la tendència és el consum. Sota el lema “Si surt més car arreglar-lo que comprar-ne un de nou!” ens tirem de cap a la targeta de crèdit: qui producte compra, economia empeny. Qualsevol giny, eina, moble, etc. està pensat perquè duri un temps limitat, al dictat d’una economia que només és bona si creix constantment, com si fos un Juggernaut que tot ho aixafés al seu pas. Hi ha d’haver altres maneres de produir, de consumir... de viure, però ara mateix ens fan beure a galet amb “l’obsolescència programada” i em vénen al cap els antics habitants de l’Illa de Pasqua, que van esgotar tots els recursos de l’anomenada Rapa Nui, en gran part degut a la creació d’enormes tòtems, els Moais, fins que l’aigua salada va acabar per xopar les arrels de totes les seves palmeres. I em pregunto quant falta perquè el nostre Moai particular, aquest tòtem que ha esdevingut el consum i una manera de produir que té poc en compte els recursos del planeta, acabi per convertir-nos, també a nosaltres, en “obsolets”.