Hi ha aquest devessall de paraules sense brides que regalimen per l’esquena nua del temps, com notes de gimnopedista tocades en un piano sota la pluja lleugerament desafinada. Tolls, bassals que esdevenen monocles per veure-hi més clar. Partitures en claus inèdites, encara per desxifrar. L’home amb bigotis llargs i barret de copa et regala un somriure de color sèpia cada vint-i-quatre fotogrames mentre et pregunta “Per què no véns?” I tot són Harold Lloyds i rellotges de cel·luloide.
Ningú va dir que fos fàcil dir “t’estimo” al cinema mut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada