El nostre Rapa Nui

Com que per canviar una bombeta als cotxes d'ara cal ser una barreja d’enginyer i contorsionista de circ aprofito l’estona de l’operació per fer-la petar amb el mecànic. Em diu que les làmpades actuals “duren molt menys que les d’abans”. Tots dos coincidim en un concepte que ja ha fet fortuna a l’hora de referir-se a la vida útil dels aparells i és el “d’obsolescència programada”. Abans les coses es feien malbé a força d’anys, pel desgast que implicava el seu ús i s’apedaçaven, s’arreglaven fins que eren a l’últim cremalló. Els venedors ens deien: “Ui, és per a tota la vida, això!”. Ara, malgrat la crisi, la tendència és el consum. Sota el lema “Si surt més car arreglar-lo que comprar-ne un de nou!” ens tirem de cap a la targeta de crèdit: qui producte compra, economia empeny. Qualsevol giny, eina, moble, etc. està pensat perquè duri un temps limitat, al dictat d’una economia que només és bona si creix constantment, com si fos un Juggernaut que tot ho aixafés al seu pas. Hi ha d’haver altres maneres de produir, de consumir... de viure, però ara mateix ens fan beure a galet amb “l’obsolescència programada” i em vénen al cap els antics habitants de l’Illa de Pasqua, que van esgotar tots els recursos de l’anomenada Rapa Nui, en gran part degut a la creació d’enormes tòtems, els Moais, fins que l’aigua salada va acabar per xopar les arrels de totes les seves palmeres. I em pregunto quant falta perquè el nostre Moai particular, aquest tòtem que ha esdevingut el consum i una manera de produir que té poc en compte els recursos del planeta, acabi per convertir-nos, també a nosaltres, en “obsolets”.