Hi ha paraules primerenques que aprenem sense ser-ne conscients, com si estiguessin lligades amb el plor o la gana. I així diem “papa” i “mama”, “nen” i “nena” enmig de provatures i diversos tempteigs amb les vocals i les consonants: a l’origen de nosaltres mateixos significant i significat vénen a la vegada i descobrir el món i alhora intentar descriure’l requereix una bona dosi d’esforç. És més tard que aprenem paraules més complexes, abstractes, que el matisen: adjectius, adverbis... Del llibre “El petit príncep” vaig manllevar la paraula “efímer”. De cop i volta descobreixes que les flors són efímeres, que tard o d’hora acaben per marcir-se i que la seva olor s’esvaneix, que no tot dura per sempre. Durant mesos vaig portar la paraula “efímer” a sobre com una pedra a la sabata, com una mena de nosa que feia de mal pair. Amb els anys vaig aprendre a posar-me-la a la butxaca i dur-la allí, junt amb els Kleenex i la cartera. Però encara ara hi ha dies en què la trec o cau al terra i me la miro: “Efímer...” i no sé massa què fer-ne...
Fotografia: Carles
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada