Això del català*

Enèsima revisió del Quadern gris de Josep Pla a càrrec de Narcís Garolera. Canvis sobre els canvis. Alguns per a bé, d’altres, als quals ja m’hi havia acostumat, m’alteren la lectura. Ara que ja m’havia fet al “se sentia” tornem al “es sentia” que, de fet, és com l’escrivia el pagès plumífer de l’Empordà… Albert Pla i Nualart, com costa, això del català!

*títol del libre d'Albert Pla i Nualart, responsable lingüístic del diari ARA.

Autoretrats

Al llarg dels anys hi ha hagut molts artistes que no han pogut resistir la temptació de fer-se un autoretrat. Per quina raó? Intueixo que la mateixa que duu a molta gent a buscar-se al Google o tenir fills: per l’ego. Sí, l’amor (propi) fa rodar el món des de fa anys i panys. De vanitats emmarcades, per tant,  en trobem una bona colla a cada museu. En algunes, quan l’autor encara no podia treure massa el nas a la seva obra, es mostrava mig dissimulat, una mica com feia Alfred Hitchcock a les seves pel·lícules (qui és el transeünt grassonet que creua un pas de zebra a Psicosi, si no?). Sovint el mestre també es feia sortir al quadre com aquell qui no vol la cosa, reflectit en un mirall, com en el retrat del matrimoni Arnolfini, de Jan van Eyck. Amb els anys, però, i quan el nom de l’artista ja pesava, els genis de la pintura es deixaven de romanços i apareixien a les seves obres d’una manera més evident. Així, tenim un orgullós Durero amb el cabell perfectament rinxolat, Velázquez tot pintant Las Meninas o un Goya, ja vell i ressentit... Ara dels autoretrats en diem “selfies” (de l’anglès self, un mateix) i gràcies a les càmeres de fotografiar dels telèfons mòbils són a l’abast de tothom. Canvien les formes però no el fons. Segur que els impressionistes haguessin tingut grup de Whatsapp i Gauguin hagués enviat a Van Gogh per Facebook una petició d’amistat: “Paul, què et sembla aquest selfie que m’he fet amb l’orella escapçada?”, “Ai, no ho sé...té un punt de postureo”, “Mira que et faig un unfollow...”, “tu mateix...”*.

*Gauguin havia conegut Vincent i Theo Van Gogh a París el 1886, i Gauguin havia quedat impressionat per l'expressivitat de Van Gogh. Treballen plegats i pinten la sèrie de vistes d'Alyscamps. Però la convivència és molt difícil, tots dos tenen un caràcter molt temperamental... (Viquipèdia).

Sé qui ets

“Sé qui ets, t’he buscat a Google”. I’ve Googled you, que diuen a les pel·lícules. De tant en tant, però, amb algunes persones la cerca és infructuosa. Niente, nothing, nada, res. El desert, un erm, alguna dada escadussera, només. Excés de zel pel que fa a la protecció de dades o, senzillament, vides “qui dia passa-any-empeny” sense fe, renec o riallada i futbol cada diumenge?* Perquè actualment, i pel que fa a Internet, passa al revés del que deia aquell polític andalús: per poc que et moguis “ja surts a la foto”**.

 *Joan Oliver, Pere IV. Poeta sabadellenc. 

**”Quien se mueva no sale en la foto”, aquesta era una de les frases preferides d'Alfonso Guerra per acovardir els que volien anar per lliure al PSOE o esbossaven alguna crítica a la direcció. Hi ha coses que no canvien mai.

Tornen els clàssics

Quaranta anys, aquella edat en què els músics de rock es tornen una mica avorrits i predictibles. Sents que la seva frescor juvenil senzillament s’ha esbravat amb el temps i es dediquen a fer experiments amb el seu repertori i orquestres simfòniques. No està malament, però abans deien el mateix i de manera més intensa en format de trio, amb una guitarra i quatre acords. Serà que amb l’edat ens tornem més complicats. La contrapartida és que, pel que fa a la literatura, pots anar a fer un cafè amb els clàssics: entens perquè Flaubert escrivia els seus llibres i també et sents còmode amb les seves paraules, que t’encaixen com un guant o un vestit fet a mida. També Cervantes o Sèneca són a la taula tot xarrupant un tallat. Si fumés, faríem cigarretes de picadura amb en Josep Pla. Em faig gran i cada cop entenc més els Grans. A la majoria els diria el mateix que Humphrey Bogart deixava anar cofoi al final de Casablanca: “Saps què? Crec que això és el principi d’una llarga amistat...”.

Ella se'n riu

Tants estudis sobre el seu somrís enigmàtic, que si estava trista, alegre o tot plegat era nostàlgia, mal d’amor, enyorança de ves saber què. Anàlisi de tècniques, perspectives, sfumatos, paisatges i camins que es perden quadre enllà. I el desig, aquella paraula feta precisament del que no és, d’allò que no és té, esperonat per històries de robatoris obscurs i maldestres, xantatges i cops d’efecte policials. Ella és allí, al Louvre, i ens espera pacient des de fa anys. Quan per fi hi arribem ens trobem amb una sala plena de gom a gom, una gernació enxubada de persones menudes i faccions orientals que amb els braços enlaire sostenen les seves càmeres digitals. Clic, clic, clic... miren sense veure-hi, l’important és només fotografiar. I ella que els observa amb aires de suficiència i mig burleta. No surt a cap guia, però ara ja sabem perquè rius, Mona lisa.

Anoche salió el sol y me cantó

Hi havia àngels esgrafiats amb aureoles refulgents a la façana de l’església del poble. La boira de la muntanya, confosa amb la llum del campanar, els conferia un aire misteriós i ingràvid. Éssers amb ales esbatanades, mig home, mig colom, m’agradava imaginar-me’ls des d’una perspectiva més laica: potser en realitat només eren un parell d’astronautes que ens van visitar fa segles quan la nostra civilització era encara a les beceroles de tot. La imaginació popular, junt amb el desconeixement científic, hauria convertit les seves motxilles de propulsió en ales i llurs escafandres de vidre en aureoles divines. Qui sap si el àngels, tan eteris a la nostra iconografia, en realitat també patien migranyes, es queixaven si els pantalons del vestit espaial els venien curts de tir o els costava aixecar-se cada dilluns?

Faré tot el que tu vulguis

A les pel·lícules de l’Oest el cowboy tira la canya a la dama de faldilles amples i para-sol que, amb deix presumit, rebutja l’ham: “Estic casada”.  El galant del gallet de plata no desisteix perquè sap que rere la façana de les convencions hi bateguen un munt d’emocions i desitjos que sovint fan drecera per altres viaranys. És així que hi torna sense pensar-ho dues vegades: “Feliçment casada?”, esdevenint la versió primerenca i pistolera d’aquell “Busque, compare y si encuentra algo mejor cómprelo...” que fa anys apareixia en una famosa campanya de màrqueting a TV. Que tothom té un cor amb gana ja ho cantava el de New Jersey fa una bona colla d’anys, però tot i així no em sé explicar l’auge que tenen en el país de Curro Jiménez llibres com “50 sombras de Grey” o “Faré tot el que tu vulguis”. Potser és que Madame Bovary encara volta actualment disfressada d’economista o advocada i es pregunta cada dia què hi fa amb un home al qual li sobren bales però, definitivament, li falta punteria.