Sagrades famílies, capelletes, i Clicks de Playmobil*

És clar que ara, vist amb perspectiva i des de la talaia del record, la barreja era peculiar: la capella que circulava casa per casa, carrer amunt, carrer avall, amb la llumeta groga i dèbil que il·luminava la Sagrada Família, entre flors de plàstic i la caixeta per a les almoines. En un racó, enganxat amb xinxetes mig rovellades, un full amb pregàries. Dic que la barreja era peculiar perquè tard o d’hora, quan la capella de fusta corcada arribava a casa de l’àvia, l’acabava embolcallant de Clicks de Playmobil; d'astronautes, concretament. Amb els seus  escafandres, vestits platejats, armes i naus de l’espai. La capella, de cos rectangular, una vegada desplegats els porticons -que feien d'ales- i el petit pinacle triangular amb rosassa inclosa del davant, resultava ser la nau principal.  I és que als deu anys totes les figuretes ens van bé, és més tard que creixem i se’ns tornen icones. Entre cimboris, baldaquins i altra faramalla, a vegades fins i tot ens oblidem de jugar.

* els meus eren de Famobil.

Venus (II)

Si els arqueòlegs haguessin trobat els braços potser no seria tan perfecta. Ara els hem d’imaginar i, com sempre que fantasiem amb l’estètica, els fem ideals. 

Fotografia: Carles. Louvre, París.

Venus

- Té, ja hi hem arribat, el Naixement de Venus.

- El naixement de qui?

- Si, home, de Venus. La deesa de l’amor llençada al mar, no ho veus que arriba amb una petxina?

-Ah, sí, que l’impulsen aquest parell, oi?
- Sí, són Zèfir, el déu del vent de l’oest i Cloris, nimfa de la brisa, millors que un ventilador, creu-me.

- I sempre s’han de tapar l’entrecuix fent així amb els cabells, les deeses?

- Sí, mira, és el que tenen els cànons estètics. Bé, això i que a l’època de Botticelli estaba prohibit mostrar el cos totalment nu, eh?

- Qui?

- Botticelli, l’autor, coi.
- Vaja, doncs prou bonica que és!

- I la de la dreta? És com aquell que li posava la capa al James Brown després dels concerts, eh? Però a la Venus aquesta no se la veu tan exhausta, haha!

- És una altra nimfa, la Primavera, l’estació del renéixer.

- Ah, per això és diu “el Renaixement”?

- No, home, no…és perquè es recupera l’estètica clàssica, pensa que en l’art medieval cristià el nu era pecat.

- I al coll hi porta una garlanda de murta, símbol de l’amor etern.

- Uf, sí que ho feien complicat, ara tot és més senzill... va marxem que aquestes sabates noves m’estan matant i més tard vull veure el partit.

- És que tu també, a qui se li acut?

- Què vols dir? No ho sabia que ens faríem aquest tip de caminar pel museu!

- Més senzill, eh? Ai, amor, amor... no sé pas quina deu ser la deesa de la paciència...

- Com?

- Vinga, anem a dinar. Fa uns musclos a la marinera...?

- Vinga!

Màquines d'escriure, pel·lícules i cafès

Un dels principals fabricants de màquines d’escriure afirmava, al principi de la informàtica, que a ell els ordinadors no li feien por, que no veia les seves vendes amenaçades perquè la gent sempre necessitaria escriure. Per altra banda, les seves màquines eren perfectes, no s’encallaven mai. Evidentment uns anys més tard va tancar la fàbrica per eixut: ningú comprava el que, en qüestió de mesos, va passar a ser una andròmina. És el que els manuals de màrqueting anomenen “miopia del producte”, confondre la necessitat (escriure) amb l’aparell que la satisfà (en aquest cas la nostra entranyable Olivetti Lettera). El tic-tac de les lletres metàl·liques damunt del carret havia emmudit per sempre. Adéu Tipp-Ex, passi-ho bé paper de carbó. Ara sembla que el progrés falconeja els videoclubs i els seus propietaris es queixen. Res a fer-hi, tenen mala peça al teler: la necessitat és veure pel·lícules, el suport és el de menys i no té sentit arribar-se a l’altra banda del barri per llogar un servei que ens podem descarregar per Internet des del sofà estant. Tret que ens agradi fer-la petar una estona amb els dependents, intercanviar opinions sobre actors, guions, diàlegs... intercanviar parers amb algun client amb gustos semblants. A vegades penso que, amb l’estona que hi estem, ho podríem amenitzar tot amb una infusió. En aquesta tassa potser hi rau la futura supervivència d’aquests establiments, perquè ens agraden les pel·lícules, però també parlar-ne, i això per videoconferència no pot ser. Tret que algú inventi la manera de baixar en streaming l’aroma d'un bon cafè.

Josep Pla - Montaigne

No em canso de llegir els «Assaigs» de Montaigne. Hi passo hores i hores de la nit, al llit. Em fan un efecte plàcid, sedant, em donen un repòs deliciós. Trobo Montaigne d’una gràcia gairebé ininterrompuda, ple de continuades, inesgotables sorpreses. Una d’aquestes sorpreses prové, em sembla, del fet que Montaigne té una idea molt precisa de la insignificant posició que té l’home sobre la terra. 

Josep Pla 

Escolteu una lectura del llibre Les hores realitzada a Catalunya Ràdio en el vintè aniversari de la seva mort.

Pel que fa a Montaigne, aquest llibre n'és una bona introducció.

Bones lectures per a aquest estiu!

Capvespres i contes

Els contes de Mercè Rodoreda són durs i cantelluts com la pedra, fruit d’una societat en què tant era descobrir que la realitat és només un acord: trencar algunes convencions et duia a ser perseguit per un munt de dits acusadors. Els seus personatges semblen fills de la por i el “què diran”, condemnats a viure dins la cotilla social per sempre. A vegades tanta foscor fa un punt d’angúnia i voldries donar als seus protagonistes una mica d’aquesta llum clara i càlida que ens regalen els capvespres d’estiu. Fer-los passejar una mica per un parc de la ciutat sota el cel malva de la tarda. Fer-los veure que, després de tot, no n’hi havia per a tant...

Fotografia: Carles, Torre de l'aigua - Sabadell

Taurons, tintoreres i altres feres

Abans de 1975 a qualsevol platja del Mediterrani quan s’hi veia un tauró petit, una tintorera (Prionace glauca), no passava res. Es pescava i es rememorava que feia uns anys l’Emili de Cal Sirenu n’havia pescada una d’igual o més gran. Els nens es banyaven, les mares preparaven entrepans, el senyors llegien el diari a la sorra, i aquí pau i allà glòria. Però va arribar Ell. L’home de la gorra, la barba i el seu somriure beat. I Amity, el tranquil poble turístic amb el seu sol de juliol, el seu xèrif, el guarda de la costa, els pescadors, els turistes en remull i, enmig d’aquest brou estival, un enorme tauró blanc. Crits, pànic, i una banda sonora que només amb dues notes aguanta mig metratge. Sí, com en els llibres d’història, hi ha un abans i un després d’Ell i la seva pel·lícula que aquí es va estrenar amb el nom de “Tiburón” (Jaws). Des de llavors ja no vam entrar igual a les tèbies aigües del Mare nostrum i ara cada vigilant de platja que observa la tímida aleta d’una tintorera també veu el “jefe” Brody (Roy Scheider) i el terrorífic zoom que fa el director, Steven Spielberg, a la seva cara. Sent l’espant, el terror, del cap de policia quan li diuen allò de “Hay un tiburón en la laguna...”.  Bandera vermella, aparteu les criatures, activeu tots els plans de protecció civil, pasamos a DEFCON 2. Tu diràs!