Els contes de Mercè Rodoreda són durs i cantelluts com la
pedra, fruit d’una societat en què tant era descobrir que la realitat és només
un acord: trencar algunes convencions et duia a ser perseguit per un munt de
dits acusadors. Els seus personatges semblen fills de la por i el “què diran”,
condemnats a viure dins la cotilla social per sempre. A vegades tanta foscor fa
un punt d’angúnia i voldries donar als seus protagonistes una mica d’aquesta
llum clara i càlida que ens regalen els capvespres d’estiu. Fer-los
passejar una mica per un parc de la ciutat sota el cel malva de la tarda. Fer-los veure que, després de tot, no n’hi havia per a tant...
Fotografia: Carles, Torre de l'aigua - Sabadell
2 comentaris:
En el seu conte Aloma la decisió de la seva protagonista no està marcada pel què diran. Llegiu-lo si no ho heu fet encara, val molt la pena.
No he llegit Aloma però a la Plaça del Diamant passa una mica el mateix, oi? Pensava més aviat en els contes curts, no en les novel·les.
Publica un comentari a l'entrada