Venus

- Té, ja hi hem arribat, el Naixement de Venus.

- El naixement de qui?

- Si, home, de Venus. La deesa de l’amor llençada al mar, no ho veus que arriba amb una petxina?

-Ah, sí, que l’impulsen aquest parell, oi?
- Sí, són Zèfir, el déu del vent de l’oest i Cloris, nimfa de la brisa, millors que un ventilador, creu-me.

- I sempre s’han de tapar l’entrecuix fent així amb els cabells, les deeses?

- Sí, mira, és el que tenen els cànons estètics. Bé, això i que a l’època de Botticelli estaba prohibit mostrar el cos totalment nu, eh?

- Qui?

- Botticelli, l’autor, coi.
- Vaja, doncs prou bonica que és!

- I la de la dreta? És com aquell que li posava la capa al James Brown després dels concerts, eh? Però a la Venus aquesta no se la veu tan exhausta, haha!

- És una altra nimfa, la Primavera, l’estació del renéixer.

- Ah, per això és diu “el Renaixement”?

- No, home, no…és perquè es recupera l’estètica clàssica, pensa que en l’art medieval cristià el nu era pecat.

- I al coll hi porta una garlanda de murta, símbol de l’amor etern.

- Uf, sí que ho feien complicat, ara tot és més senzill... va marxem que aquestes sabates noves m’estan matant i més tard vull veure el partit.

- És que tu també, a qui se li acut?

- Què vols dir? No ho sabia que ens faríem aquest tip de caminar pel museu!

- Més senzill, eh? Ai, amor, amor... no sé pas quina deu ser la deesa de la paciència...

- Com?

- Vinga, anem a dinar. Fa uns musclos a la marinera...?

- Vinga!