Abans de 1975 a qualsevol platja del Mediterrani quan s’hi veia
un tauró petit, una tintorera (Prionace glauca), no passava res. Es pescava i es rememorava que feia uns anys
l’Emili de Cal Sirenu n’havia pescada una d’igual o més gran. Els nens es banyaven,
les mares preparaven entrepans, el senyors llegien el diari a la sorra, i aquí
pau i allà glòria. Però va arribar Ell. L’home de la gorra, la barba i el seu
somriure beat. I Amity, el tranquil poble turístic amb el seu sol de juliol, el
seu xèrif, el guarda de la costa, els pescadors, els turistes en remull i,
enmig d’aquest brou estival, un enorme tauró blanc. Crits, pànic, i una banda
sonora que només amb dues notes aguanta mig metratge. Sí, com en els
llibres d’història, hi ha un abans i un després d’Ell i la seva pel·lícula que
aquí es va estrenar amb el nom de “Tiburón” (Jaws). Des de llavors ja no vam entrar igual a les tèbies aigües del Mare nostrum i
ara cada vigilant de platja que observa la tímida aleta d’una tintorera també veu
el “jefe” Brody (Roy Scheider) i el terrorífic zoom que fa el director, Steven
Spielberg, a la seva cara. Sent l’espant, el terror, del cap de policia quan li
diuen allò de “Hay un tiburón en la laguna...”. Bandera vermella, aparteu les criatures,
activeu tots els plans de protecció civil, pasamos a DEFCON 2. Tu diràs!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada