Imagino

Sol, parpella, llum. Imagino la possibilitat d’una memòria primigènia, un rastre heretat de generació en generació des del primer moment: Big bang, pols d’estrelles i llavors mar, cèl·lula, peix, homínid, sapiens. Un record que ho explica tot i ens defineix. En el fons, haver resolt el misteri sense intermediaris. Copsar en un instant –i per sempre- el perquè de tot plegat. Girar pàgina del diari, fer un altre glop de cafè i trobar-m'hi un senyor guarnit amb mitra i bàcul que m’alliçona, un xitxarel·lo que, ben mirat, només té dues opcions: ser un pobre ingenu o un cínic recalcitrant. Somric. M’aixeco i pago. Brogit al carrer. Sol, parpella, llum. Imagino la possibilitat d’una memòria primigènia, un rastre heretat de generació en generació.

Fotografia: Carles. Sant Feliu de Guíxols.

"Ja me'l tornaràs"

Llibres que t’han agradat, il·lustrat, engrescat, educat, que t’han donat un altre punt de vista, fet companyia durant anys, que t’han fet pessigolles al cap mentre els llegies, que te l’han omplert de colors nous, llibres que han fet arrel i han florit dins teu. Llibres que t’han fet bé i que un dia deixes a una persona que t’estimes mentre li dius “Ja me’l tornaràs” amb la secreta esperança que no ho faci.

Preguntes, preguntes...

Si em moro i la meva ànima va al cel, tinc dret a demanar els diners de l’envàs? Si no he quedat satisfet, me la poden canviar? Fins quan dura la garantia? Hi ha llibre de reclamacions? I Oficina de Defensa del Consumidor? Et tornen els diners o et donen vals de compra? Hi ha cabines per trucar? Encara funcionen amb monedes o haig de comprar una targeta en un estanc o un quiosc? Fumen, doncs, els àngels? Ros o negre? I què llegeixen? L’Avui, La Vanguardia... l’ABC? Potser puc trucar des del mòbil, però quina xarxa faig servir? És que jo tinc Movistar però em voldria canviar... i les ànimes les reciclen? Com ho fan? Per sorteig? A dit? Hi ha tràfic d’ànimes? Tenir un germà al Govern ajuda? Si no, les tenen en estoc? O són biodegradables? Com es decideix les que van a dalt i a baix? Hi ha un “pecatòmetre” i et fan bufar? Són àngels amb tricorn o ja hi ha desplegats els Mossos d’Esquadra? Els pecats de cap de setmana valen igual que els dels dies laborals? I els nocturns igual que els diürns? I a l’infern, quant puja la factura del gas a final de mes? Qui la paga? És una S.A o una cooperativa? I és gas butà o és gas natural? Potser funcionen amb electricitat, però ho dubto (els saltarien els ploms massa sovint...). I si una angeleta s’enamora d’un dimoni i tenen un fill, on cal portar el Llibre de Família, a dalt o a baix? La mala bava dels dimonis és per les banyes? Qui els les posa? O surten soles? A quina edat? Hi ha banyes “de llet”? Pot un dimoni demanar asil polític al cel i viceversa? Preguntes, preguntes...

Una broma escrita fa més deu anys. Actualment els àngels potser han canviat l'Avui per l'Ara i el llegeixen amb la tablet. Per cert, hi ha wi-fi al cel? I a l'infern? Déu -com deia Einstein- potser no juga als daus però juga al Candy Crush? Ah, preguntes, preguntes...

A Roma

Tanta tecnologia i no hem pogut imitar els seus granissats de llimona, ni molt menys el punt àcid dels seus ristrettos. A dins dels Panteó i la seva cúpula, monocle de segles, penses que la llum és a fora; plou i l'aigua s’escola sostre avall: un degotall d’hores, mesos i anys. Per un moment fa l’efecte que el temps és una moviola i que, de voler, podries contemplar per enèsima vegada l’extinció dels dinosaures, la caiguda del mur de Berlín, l’arribada de l’home a la Lluna o l’emoció del primer petó - un pas petit per a la Humanitat però un gran pas per a un home. Roma és un palíndrom.

Un escrit de fa una bona colla d'anys. Llavors encara no s'havia inventat el cafè en càpsules -que és prou bo- i a molts locals d'aquí es feia un cafè torrefacte, sense cos ni crema, que era entranyable. Feia gràcia servit en gots de vidre mats per l'ús i degustat en un local social de poble, però el cafè-cafè era una altra cosa. I sí, Roma encara és un palíndrom.

Músic de carrer

Assegut al mig de la plaça, toca la guitarra – una Fender Telecaster lila- per als transeünts. Dits lents i gruixuts, semblen més els d’un pagès avesat al fred que no pas els d’un guitarrista, dits piulots, que en dirien cap a Vic. Poques notes però escollides d’un repertori deliciosament pop. Res de dissonàncies extravagants i ritmes sincopats. I la bossa no para de dringar: nens, pares... tots tenen una moneda per a ell. Inevitablement, acabem parlant: accent inconfusible de Huelva i que està molt bé el jazz però que ell se sent de blues i repertori més popular. Ve a dir-me, amb posat tranquil, barba blanca i gorra hippie, que cadascú per allà on l’enfila, amb una expressió molt d’allà: “Cada uno es de su culo...” i el cert és que li dóna molt bons resultats. La nota adequada en el moment just, poc i ben triat. Músic limitat però amb experiència deixa clar que sovint és més important el “com” que no pas el “què”. Acabada la darrera cançó li tirem a la bossa un parell de monedes que ell agraeix discretament amb un cop de cap. Fins diumenge que ve, mestre.

Saber anglès no té preu

Anunci d’escola d’idiomes a la televisió: cobren gairebé 1.000 euros per una estada d’onze dies a Anglaterra. Em pregunto si la inversió realment s’ho val. Aprendrà més anglès un alumne de catorze anys més pendent de la companya de classe i el WhatsApp en una aula d’una escola d’Stratford-upon-Avon* que en una de Sabadell? I ja a fora de l’escola, pot aportar massa més al nivell d’anglès passejar pel poble natal de Shakespeare tot rodejat d’adolescents que es diuen Alejandro o Bernat? Quin motiu poden tenir uns progenitors per pagar 1.000 euros i enviar un parell de setmanes el seu fill a qualsevol població anglesa? Doncs, a més de fer que el vailet o la jove aprenguin una mica d’anglès, guanyar-se uns dies de calma, que l’adolescent està en aquella edat difícil en la qual ja els ha boicotejat més d’unes vacances. A sobre, a aquells pares que els agrada fer el mec i no deixen passar ni una oportunitat de marcar estatus social, se’ls afegeix la possibilitat de comentar en una conversa: “El nen, dius? No, aquest any és a Anglaterra fent un stage...”. Suposo que això, en depèn quins àmbits, val més que aquests 1.000 euros que costa el curs. No té preu.

*Sigui com sigui és molt bonic. Val la pena anar-hi. Encara s'hi conserva la casa de Shakespeare i, amb una mica de sort, fins i tot podrem asseure'ns al seu llit.

L'hora del te

Fa un sol amable al pati de casa i ve de gust preparar-se un te. Com en totes les infusions cal vigilar amb la mesura perquè si en posem poc ens quedarà una aigüeta tenyida, fada. Per contra, si n’aboquem més del compte la beguda tindrà massa cos i un punt amarg que farà de mal beure. Com en tot, cal saber trobar la mesura justa. Ja a fora em trobo amb la parella de tórtores que ha niat en un dels arbres del jardí. Són boniques i gràcils i em fa l’efecte que són les cosines afables dels coloms, que en comparació es veuen massa grans i agressius. Però suposo que parlar de la “Tórtora de la pau” perdria èpica, encara que tot seria acostumar-s’hi: l’imaginari popular és voluble, i més en temps globals com els d’ara. Ella s’està tota estarrufada damunt del niu mentre que ell fa guàrdia ufanós en una branca. El sol escalfa i aprofitem per fer-la petar una mica: el colomí m’explica coses de la feina, que amb la crisi s’hi han notat molt, que han baixat les vendes i que, per acabar-ho d’adobar, han augmentat els impagaments, que ja fa anys que li sembla que ha topat amb un sostre laboral i que li agradaria fer alguna feineta més en una altra banda o fins i tot un altre curs per canviar d’aires... però que tot plegat és mal moment, que amb els temps que corren ja es molt aplegar branques per fer el niu, etc. Jo me l’escolto pacientment i li dic que “Gru, gru, gru...”. I així passem la tarda.