A Roma

Tanta tecnologia i no hem pogut imitar els seus granissats de llimona, ni molt menys el punt àcid dels seus ristrettos. A dins dels Panteó i la seva cúpula, monocle de segles, penses que la llum és a fora; plou i l'aigua s’escola sostre avall: un degotall d’hores, mesos i anys. Per un moment fa l’efecte que el temps és una moviola i que, de voler, podries contemplar per enèsima vegada l’extinció dels dinosaures, la caiguda del mur de Berlín, l’arribada de l’home a la Lluna o l’emoció del primer petó - un pas petit per a la Humanitat però un gran pas per a un home. Roma és un palíndrom.

Un escrit de fa una bona colla d'anys. Llavors encara no s'havia inventat el cafè en càpsules -que és prou bo- i a molts locals d'aquí es feia un cafè torrefacte, sense cos ni crema, que era entranyable. Feia gràcia servit en gots de vidre mats per l'ús i degustat en un local social de poble, però el cafè-cafè era una altra cosa. I sí, Roma encara és un palíndrom.