Formiguetes del pop

De la ràdio del bar, entre ampolles de licor veteranes, sobiranes o fundadores, barrejada amb l’olor del cafè calent, en surt una cançó d’un cantant italià que també va triomfar al nostre país. De fet encara ho fa i això és el més sorprenent: descabdellant el fil de la memòria arribo a una altra ràdio, un aparell que ara tindria gairebé trenta anys però que llavors era nou de trinca i el cantant italià ja hi sonava! Agradarà més o menys però no se li pot negar el mèrit de ser al peu del canó durant tot aquest temps al marge de les modes, fidel al seu estil. En un mar de “one hit wonders” hi ha cantants que se les empesquen per seguir surant. Formiguetes del pop que van fent i, sembla mentida, trenta anys més tard t’acompanyen un matí mentre estàs esmorzant.

La pastilla

En pocs dies ja és el segon cop que ho veig: una parella d’avis que, asseguts a la taula del restaurant, no s’estan de res: cornucòpia, bacanal, entrants a tutti pleni, primers que són un ariet medieval, segons que tombarien en Pantagruel a la tercera forquillada, postres hiperglucèmiques i tot regat amb una abundor d’alcohol que faria enrojolar Hemingway i Pla a la vegada. M’imagino els septuagenaris asseguts a la consulta del metge, que se’ls mira de reüll mentre repassa les darreres analítiques: “Miri, Sr.XXX, té els valors elevadíssims...” o bé “Sra. XXX, ja es pren el medicament de tant en tant?”. I una mirada-bypass, com aquell qui escolta el vent, com a resposta. Amenaces paternalistes al final: “Pensi que si no em fa cas al final tindrem un disgust, es podria morir!”. “Vostè també, jove, vostè també...” pensa l’avi mentre repassa mentalment el menú del restaurant habitual i saliva recordant la safata de canelons, el peix el forn o el tiramisú. “Tingui, la recepta. Prengui força camamilla... Ah! I no oblidi la pastilla...”.

"I gelati si fanno qui"

Efectivament: “els gelats es fan aquí” i ja no cal anar al país de la bóta per degustar l’autèntic gelat italià. Ella ha vingut a Sabadell, amb les seves galtes rosades i els braços ferms de mamma, per elaborar els millors gelats de la ciutat. La vam descobrir tard i anem endarrerits una bona colla de cons i terrines, però de mica en mica ens anem posant al dia pel que fa al ventall de sabors, que són com els d’aquí però amb el gust autèntic, que és el d’allà. Ella fa i desfà per la botiga, agafa el telèfon mentre serveix, s’explica amb vehemència, gesticula i de cop i volta realitza aquell gest inconfusible amb la mà: “Cazzo!”. No hi ha dubte: “I gelati si fanno qui”. 

Camins de ronda

Potser en altres temps els camins de ronda, aquells que transcorren arran de platja, van servir per al transport de mercaderies o la comunicació entre poblacions per si hi havia algun atac pirata, però avui en dia tenen –segur- una utilitat més lúdica: converteixen els nostres passeigs en els dits de l’amant que, a poc a poc, ressegueixen el contorn d’una esquena-platja coneguda. Són el camí que mena a racons més íntims, a barraques de pescador encabides a la pedra salada amb barques amb nom de noia a l’entrada. Són el corriol que porta a dunes i atzavares amb regust de vermut i tarda. Camins de ronda: Cadaqués, Calella, Blanes, Tamarit, l’Ametlla… de nord a sud, poblacions-piga que fan de bon resseguir. A peu per la costa-esquena, som equilibristes en un fil de sorra prim que cus cel, sol i platja.

Pale blue dot

From this distant vantage point, the Earth might not seem of any particular interest. But for us, it's different. Consider again that dot. That's here. That's home. That's us. On it everyone you love, everyone you know, everyone you ever heard of, every human being who ever was, lived out their lives. The aggregate of our joy and suffering, thousands of confident religions, ideologies, and economic doctrines, every hunter and forager, every hero and coward, every creator and destroyer of civilization, every king and peasant, every young couple in love, every mother and father, hopeful child, inventor and explorer, every teacher of morals, every corrupt politician, every "superstar," every "supreme leader," every saint and sinner in the history of our species lived there – on a mote of dust suspended in a sunbeam. The Earth is a very small stage in a vast cosmic arena. Think of the rivers of blood spilled by all those generals and emperors so that in glory and triumph they could become the momentary masters of a fraction of a dot. Think of the endless cruelties visited by the inhabitants of one corner of this pixel on the scarcely distinguishable inhabitants of some other corner. How frequent their misunderstandings, how eager they are to kill one another, how fervent their hatreds. Our posturings, our imagined self-importance, the delusion that we have some privileged position in the universe, are challenged by this point of pale light. Our planet is a lonely speck in the great enveloping cosmic dark. In our obscurity – in all this vastness – there is no hint that help will come from elsewhere to save us from ourselves. The Earth is the only world known, so far, to harbor life. There is nowhere else, at least in the near future, to which our species could migrate. Visit, yes. Settle, not yet. Like it or not, for the moment, the Earth is where we make our stand. It has been said that astronomy is a humbling and character-building experience. There is perhaps no better demonstration of the folly of human conceits than this distant image of our tiny world. To me, it underscores our responsibility to deal more kindly with one another and to preserve and cherish the pale blue dot, the only home we've ever known. 

Carl Sagan, Pale Blue Dot: A Vision of the Human Future in Space.

Operació retorn

L’oli fi de la rutina greixa l’engranatge dels dies: arriba el dia en què les vacances també fan les maletes i ens deixen amb una nota que diu “penseu a regar les plantes”. El sol encara crema però no tant i ben aviat els grans magatzems del tall britànic recordaran als més petits que s’ha de tornar a l’escola. Les busques del rellotge, adormides fins fa poc, marquen de nou les hores amb precisió quirúrgica: cinc minuts més de son i tot són trens que s’escapen i cues a la carretera. Fotografies d’estels a la platja, arrossos i rialles desfilen pel Power Point de la nostra memòria entre codis i correus electrònics acumulats. “Operació retorn”, badalls davant el mirall mentre diem adéu al nostre alter ego que, vestit amb bermudes i sandàlies, s’acomiada de nosaltres a l’altra banda tot deixant-nos com a record un lleu to morè a la pell. Una mica més tard algú dirà “Ben tornat!” i “Fas bona cara...!”.

Grècia

Fa vint anys Grècia era acròpolis, cariàtide, Partenó (i tots els seus frisos espoliats que són al British Museum). Sol i sal. Regatejar pels mercats, cançons a la plaça Sintagma, mar blau i espurnes de llum, les illes d’Hydra, Poros i Aegina, banys al costat d’un vaixell, cases blanques. Plats típics que ara ja coneixem però que llavors eren tota una novetat: souvlaki, tsatsiki, moussaka. Descobrir que “manta” es pronuncia igual que “peseta” i que “vale” vol dir “més” per perplexitat nostra i del cambrer que seguia abocant-ne més en una tassa ja a punt de vessar. També era Porta d’Adrià, estadi olímpic, l’acústica perfecta del teatre d’Epidaure o canvis de guàrdia amb soldats de vestimenta peculiar. Fotografies, postals, adreces noves, “ja ens trucarem, fins aviat”. Ara és tot això encara però també Tsipras, “paquets d’austeritat”, “reformes”, “zona euro”, “cimeres urgents” i un jubilat que plora al costat d’un caixer automàtic perquè només pot treure’n seixanta euros després d’esperar tot un matí. Fa vint anys el món era més amable o jo era més ignorant? Sigui com sigui m’agraden més els records d’abans.