Paciència

Aquests dies quedo parat amb la quantitat d’experts, analistes, etc. que escriuen a mitjans de reconegut prestigi (bé, ara ja no tant), amb formació universitària (historiadors, politòlegs, filosofia, etc.) i que fan unes tergiversacions increïbles, unes manipulacions informatives que, de tan exagerades, es desmunten per si soles. Moltes vegades només cal anar a les fonts originals o haver rebut una formació com la seva, entendre-hi una mica, per veure la mentida d’una hora lluny. Al final arribo a la conclusió que no importen els estudis, que els nets i netes dels guanyadors de la Guerra Civil espanyola també van anar a la universitat i van cursar postgraus i màsters però a l’hora d’opinar, malgrat voler aspirar ser uns Sèneques moderns, els surt la ideologia i les maneres del que van mamar a casa, alguna cosa més semblant al fundador de La Legión, Millán-Astray, que no pas al pobre filòsof cordovès. Paciència.

Sildàvia

Sildàvia només es troba al Google Maps de la nostra adolescència. El país on, segons la lletra de la cançó, “no hi havia deserts ni falsa passió”. Sildàvia és feta de records i només es pot veure els dies clars si ens enfilem nostàlgia amunt. El temps passava tan a poc a poc a Sildàvia que ni el sentíem: semblava cristal·litzat entre la llum ambarina de les tardes de dissabte mentre rèiem asseguts amb la resta de la colla en un banc despintat. Sildàvia va desaparèixer per tornar força anys més tard, quan ja havíem recorregut més d’un desert inhòspit, havent tastat ja l’aspror que deixa a la boca la falsa passió. El temps passava tan a poc a poc a Sildàvia i, malgrat tot, ja fa més de trenta anys de la cançó.

Benasque - Benás

Dissabte, 5 d’agost de 2017. Un rètol a la carretera ens informa que hem deixat Catalunya enrere i ara ja fem via per terres aragoneses. De totes maneres les fronteres, com totes les demarcacions territorials en general, no són més que un artifici, línies dibuixades damunt d’un mapa en funció dels interessos més diversos al llarg del temps. De fet, la vegetació és la mateixa i encara diuen “Bon dia” als pobles, però a mesura que avancem l’idioma es difumina en un parlar de transició. El procés es fa evident quan veiem els noms dels pobles amb la doble nomenclatura, la castellana i la que els seus habitants anomenen “patuès”. Benasque, per exemple, també és “Benás” i el que allí es parla és un aiguabarreig curiós d’diomes. Com si algú hagués agafat una partida d’Scrabble en castellà i una altra en català i les hagués posat al mateix sac. “Istos hospitals a peu de puerto ieren com uns refugios a on els caminantes s’hospedaban y els atendeben de lo duro que estaba el crussar els puertos de muntanya”, podem escoltar en un reportatge anomenat “Breve historia del Hospital de Benasque”. Ara bé, als carrers empedrats de Benás, que són plens d’Álvaros, Alejandros i Pablos que es criden entre ells amb l’accent xaró de les escoles de l’Opus, el que més s’escolta és el castellà de Madrid. Al “patués” li queden quatre dies mal comptats, un vestigi de temps passats, l’idioma d’un parell d’avis asseguts en un banc. És tard i pugem al cotxe per tornar. S'acosten uns núvols grisos amb el ventre carregat de pluja i pedregada, una tempesta que fins i tot en parlaran els diaris i que no ens enxampa de ple per pocs quilòmetres. I és que les tempestes tampoc entenen de fronteres.

Talarn

Diumenge 6 d’agost de 2017. Tot baixant del Pont de Suert ens aturem a dinar a Talarn. L’Anna hi havia parat feia trenta anys per anar al restaurant Ca la Lola i li venia de gust tornar-hi. Com ens va dir la cambrera un cop ja a taula: “Està bé, però heu de venir més sovint”. Talarn és un nom curiós, que ja es veu que s’allunya etimològicament de tots els topònims que hem vist aquest cap de setmana al Pirineu aragonès i català, la majoria d’origen bascoide, notes al peu de pàgina de la història que ens parlen d’un passat èuscar d’abans de la romanització: Bisaurri, Navarri, Sesué, Ramastué, etc. Talarn prové del celta “talos”, que vol dir “front”, al qual s’hi ha afegit el sufix –“arnos”, força comú en la creació de topònims al Pallars. Tot plegat vol dir “el lloc del front”, imatge que es fa força evident si venim del sud-est i es veu el poble dalt de la cinglera. El gentilici dels 689 habitants censats no és “Talarnencs” ni cap derivat per l’estil, sinó el de “Calces roies (roges)”; també tenen el malnom de “gavatxons”. Sembla que la història i les seves escaramusses militars els va batejar més enllà del nom celta original, però ves a saber. Segur que algun “calça roja” em sabria explicar el perquè. 

Entrem a Ca la Lola, cuina casolana, ambient de fonda de poble no apte per a lectors del Time Out i altres revistes culturals del Barcelonès. Fil musical entranyable que inclou des de ranxeres amb trompeta fins a grans èxits del anys vuitanta. Plats consistents i abundants. Embotits típics del Pallars: bona girella a la planxa, sobrassada casolana, cargols amb suc, gelat de ratafia i cafè. Tot ben cuinat i rematat amb un “passi-ho bé” en aixecar-nos de la senyora tot endiumenjada del costat que em sona a glòria al costat dels comiats de la capital. 

Volta ràpida a la Plaça major (“Va, no t’encantis, que tinc ganes d’arribar”, em diu la pilot). Edificis majestuosos de temps passats i una pedra que em crida l’atenció a la llinda principal d’una casa: “Perseguidos mas no vencidos”. Sembla que algú va voler deixar el seu orgull esgrafiat a la pedra per a la posteritat (més tard m’assabento que aquest lema fou gravat en la reconstrucció de la casa, propietat del Baró d’Eroles, després de l'atac i saqueig que patí, amb incendi inclòs, l'any 1822). 

Talarn també és conegut per la seva acadèmia militar amb diverses instal·lacions castrenses com una piscina coberta de tres carrils amb el lema al fons “España servir hasta morir” (http://www.naciodigital.cat/lleida/noticia/11030/lider/joventuts/pp/lleida/entre/tancs) i no em puc estar de pensar que jo seria força mal patriota perquè a partir de les deu piscines ja començo a estar cansat d’anar amunt i avall. Què hi farem.

So long, Daniel

L’actor Daniel Day-Lewis es retira. És una mala noticia perquè a totes les pel·lícules on apareixia ens regalava una interpretació magistral. I és que l'actor treballava cada paper fins al límit. Així, segons ens informa el diari La Vanguardia, quan va encarnar l’artista discapacitat Christy Brown a Mi pie izquierdo (1989, Jim Sheridan) va passar vuit setmanes en una clínica de paràlisi cerebral de Dublín per aprendre sobre l’afecció del pintor i poeta irlandès i poder posar-se a la seva pell. A En el nom del pare (1993, Sheridan), sobre la condemna a Gerry Conlon per un atemptat de l’IRA en què no va participar, l’aplicació extrema del mètode Stanislavski va dur Day-Lewis a perdre tretze quilos, passar llargs períodes en una cel·la, fer-se interrogar tres dies per policies reals i demanar a l’equip que el maltractessin i li llancessin aigua gelada. Per preparar Gangs of New York (2002, Scorsese) va practicar com esquarterar un cadàver amb un carnisser londinenc. El 1999 ja va fer la temptativa d’allunyar-se del món del cinema i se'n va anar a Florència per aprendre l’ofici de sabater però ara sembla que va de debò i ja no en podrem gaudir més. A l'esmentada En el nom del pare ens regalava una línia d’allò més punyent sobre la percepció de la pròpia circumstància, com transcorre la vida si no s’omple de res: “El temps passa diferent a la presó. Et quedes mirant el degoteig d’una aixeta i de cop i volta han passat cinc anys”. Espero que a ell la jubilació no li passi tan ràpid perquè la té ben merescuda. So long, Daniel!

Adopta una cançó

A vegades, no se sap ben bé el perquè, una cançó decideix instal·lar-se uns dies en un racó de la nostra memòria. Hi va entrar en algun moment que la vam escoltar sense massa atenció (al cotxe, tot conduint; al fil musical d’un restaurant; a la sala d’espera d’algun metge, etc.) i uns dies més tard – o mesos; o anys- ella fa acte de presència. Volta pel nostre cap com un ocell en el moment més inesperat, quatre notes que s’han instal·lat còmodament amb sabatilles i bata incloses. Acostuma a ser una cançó tipus “guilty pleasure” de la qual no parlaríem mai bé d’ella en públic (“massa comercial; lletra poca-solta; cantant passat de rosca, etc.) o una composició que s’allunya força d'allò que escoltem diàriament -com s’arriba del jazz o el blues a Eric Satie?-. La qüestió és que tenim la cançó de torn ressonant com la gota que cau una vegada i una altra dins els nostre cap. Com va venir? Quan marxarà? És igual, deu ser que al nostre subconscient també li agrada la música i, de tant en tant, li ve de gust fer de DJ. Sigui com sigui, no hi donem massa voltes: ell té la darrera paraula pel que fa al nostre comportament. En aquests casos més val no preguntar-se si la cançó és xarona i de mal gust, sinó si la podrem ballar, perquè una cosa és segura: no deixarà de sonar!

Antics tòtems

Les cabines públiques de telefonia són, junt amb les bústies de correus, els grans damnificats per l’avenç de la telefonia mòbil i Internet. Cada vegada més absents al nostre panorama urbà, semblen antics tòtems d’altres temps emprats per els nostres avantpassats, talaiots, dolmens i menhirs. Les cabines de telefonia, per exemple, s’abandonen i es degraden i a moltes hi falta l’element més essencial: el telèfon. Semblen fornícules sense sant, espais per enganxar-hi propaganda i res més. El darwinisme aplicat als aparells s’anomena obsolescència i, darrerament, fins i tot la programem. Roman la necessitat de comunicar-se és només el mètode (fax, senyals de fum o telègraf) el que passa avall amb els anys. Bústies de correu i cabines de telèfon han esdevingut els nostres gegants de l’illa de Pasqua, espectadors muts del pas del temps.