Ciutadà Kane 2.0

El xàfec l’ha fet entrar al primer bar que ha trobat, just al xamfrà de l’edifici. S’asseu i demana un tallat i un entrepà mitjà –sopar un alvocat i un iogurt desnatat fa que als matins la panxa li rauqui més que un estany ple de granotes-. El local és ple de gent que riu, que s’explica el que va fer durant el cap de setmana, els plans per a les vacances. Res a veure amb el lloc que ell sovinteja, ple de treballadors i treballadores amb corbata o vestit jaqueta que dinen enganxats al telèfon, enllestint gestions tot sols. Els d’aquí duen els pantalons tacats de pintura resseca, amb logos a les samarretes: “Fusteria Martínez”, “Toldos del Vallés, SL. El dring de les ampolles de cervesa damunt la taula de marbre és l’únic fil musical que persisteix, lluny de la música esllanguida, versions suavitzades de clàssics pop i rock, els Rolling Stones sense sexe, The Cure sense neguits, que sona on va habitualment. Para l’orella: més enllà de la roba, en té prou amb fixar-se en quin idioma parlen, els accents -això ho va perfeccionar d'Erasmus a Londres-, les construccions de les frases, etc. per saber que entre la clientela hi ha pocs estudis superiors, que més aviat la parròquia és de “més màsters dona la vida”. Ell va ser dels que va créixer amb aquell anunci de la Generalitat del anys 80, amb aquella cançó de fons que els engrescava a clavar els colzes de valent: “Estudia les lliçons i de gran podràs parlar amb tot el món”. L’esforç i la meritocràcia al país dels eixerits, l'especulació i l’endoll generalitzat. De tot plegat ja en podien tirar un bon tros a l’olla, la mateixa on van a parar actualment la majoria de fulls de càlcul que omple per satisfer els seus clients habituals: ràtios, organigrames, balanços, etc. Per no parlar d’aquells productes de rendibilitat més que dubtosa i a llarg termini que el director de la seva oficina els comminava a encolomar fins no fa massa (“assessorar” en diuen) als més incauts. Del fons li arriba soroll esmorteït d’un ganivet que pica un manat de verdures: a la cuina han començat a preparar els menús del migdia i les olors el porten directament a la infància, quan ajudava l’àvia i deia que “de gran vull ser cuiner”. “Cuiner? Amb aquestes notes tan brillants? Fes alguna cosa de ciències, o de l'àmbit de la gestió empresarial, que és molt pràctic i et valdrà per a tot”. “Su bocadillo, caballero”. Té, encara queden llocs a la ciutat on serveixen entrepans d’una mida correcta a un preu acceptable. A fora ha parat de ploure, el terra humit fa pampallugues i un raig de llum il·lumina un cartell: “Se busca ayudante de cocina”. En univers paral·lel es veu amb vint anys menys picant a la porta del xef, “vaig acabar ADE però no vaig exercir mai”. Somiant despert, embadocat, s’ha tacat la corbata, “sort que a l’oficina tenim Cebralín” pensa mentre paga el compte, saluda i se’n va.

Zombie

L’estiu del 1994 va fer una calor horrorosa, amb un sol sense misericòrdia que al pic del migdia et deixava baldat. Buscava refugi a l’ombra del pati, als aires condicionats dels bars. Per acabar-ho d’adobar, aquell any havia d’estudiar Dret Mercantil que, vist amb la perspectiva del temps, em fa coincidir amb Josep Pla: res més trist que tenir vint anys i haver-se d’empassar depèn quins totxos d’un avorriment colossal. Estudiar sense passió és empènyer un elefant escales amunt, fer córrer una locomotora sense encendre’n la caldera, raïls enllà. Un desastre. Aquell estiu de sol rabiós anava a fer el cafè, paradoxes de la vida, al Bar Hèlios –déu del sol a la mitologia grega- per l’aire condicionat i la contraportada d'El Periódico, on hi llegia els articles del Joan Barril. Vint-i-cinc anys més tard constato que encara ara és un dels hàbits que més m’agraden (a vegades les coses bones no costen tant). Va ser en un d’aquests cafès que de cop i volta em va arribar una llambregada sonora que provenia del televisor que hi havia en una banda. Una noia que cantava amb una veu peculiar, que cridava irada: “Zombie! Zombie! Zombie!”, una crítica furiosa a l’IRA irlandès i segurament a tots els nacionalismes exacerbats, que -em fa l’efecte- no duen res de bo. Aviat vaig saber que la cantant es deia Dolores O’Riordan i el seu grup, The Cranberries. El seus discs van passar a formar part de la meva banda sonora vital de manera instantània, com la majoria de músics –això sempre m’ha neguitejat una mica- que ens van deixar massa aviat. No sé com ha estat -algú ha trobat uns enregistraments perduts en un disc dur polsós?- però el passat abril es va posar a la venda un disc pòstum dels Cranberries, anomenat “In the end”. Una pura delícia que em fa sentir altre cop com si tingués vint anys però ara amb el dret aprovat i millor sou. També una mica zombie a vegades, però això no és culpa de cap grup radical armat, només del despertador.

Viu i deixa viure

Un dia et mires la pell de les mans i t’adones que has envellit: aquesta és la part més física del procés. Però també ho constates en la teva mirada sobre les persones i coses, en la perspectiva que atorga la memòria. La sort –encara- de ser a mig camí vital et permet veure amb igual claredat tant joves engrescats que estrenen el món, com avis cansats que l’únic que esperen amb avidesa és la rutina. Més enllà de les xacres de l’edat, trobo que hi ha joves absolutament vells i gent gran del tot jove. Els primers em fatiguen només de veure’ls, els segons a vegades em fa l’efecte que repapiegen. Potser el més just és intentar adequar el temps biològic amb allò que el nostre cos i cap poden donar de si. Sempre m’han neguitejat els joves que en el seu moment, quan tenien tots els camins oberts, no van fer cap mena de provatura vital, que sembla que ho van encertar tot al primer intent, però també m’inquieten els vells rockers que surten a l’escenari havent firmat una pila de clàusules a favor de l’organitzador del concert en el cas que els agafi un atac sobtat de ciàtica. De totes maneres, sempre he tingut més simpatia pels segons perquè segurament viuen una segona joventut. Els joves vells, per contra, em fa l’efecte que no tenen ni la primera. Però allà cadascú amb el camí que ha triat i com de gastades vol les seves sabates. També és veritat que hi ha trajectes amb atzucacs imprevistos i soles que ja des de l’inici fan de mal portar, per això cada vegada gasto menys energies en judicis particulars –encara que a vegades no me’n pugui estar- i més, senzillament, en caminar. És a dir, opto per allò tan clàssic del “viu i deixa viure”.

El bucle infinit

Es persegueixen com el gat i el ratolí. Són dos avis amb tot el temps del món i dues missions –dues visions?- totalment oposades. L’un s’aixeca ben d’hora al matí i comença la seva tasca un dia més: amb una tossuderia encomiable lliga un llaç de plàstic groc a cadascuna de les pilones del carrer. S’enceta un nou dia: pares i mares que duen els fills a l’escola, gent que va a treballar, estudiants mig adormits i botigues que aixequen la persiana enmig d’un renou estrident. L’avi, que ja fa estona que ha acabat de fer nusos grocs, els observa tot fent un tallat al bar de l’altra punta del carrer, assaborint-lo a poc a poc amb el plaer que proporciona la feina ben feta, el deure moral complert. L’altre vell és de costums nocturns i treu el gos a passejar quan la ciutat ja dorm. Un per un, i amb l’ajut del seu bastó – perquè camina mig coix- s’entreté a anar arrencant tots els llaços grocs que troba a totes les pilones del carrer. En acabar en fa un manyoc que llença a les escombraries i s’asseu al banc de fusta que hi ha a l’altra punta del carrer, cansat però amb la satisfacció que proporciona la feina ben feta, el deure moral complert. 

Inèrcies

A la sortida de l’estació hi ha un repartidor de La Vanguardia. Aprofito que el tren ha parat per fixar-me qui l’agafa i qui no. Hi ha de tot, però entre els que declinen l’oferta hi veig molta gent jove. Jo a la seva edat l’hagués agafat? A partir dels dinou anys és gairebé segur que sí: recordo haver-lo comprat al quiosquer que hi havia davant la Facultat d’Economia a la UAB, un senyor que es vantava de ser comunista i que tenia un mal geni important. Anava tocat amb una gorra de pell "estil proletari” i despatxava en una parada força precària a tocar del que llavors era el restaurant (al mateix lloc més tard hi construirien la sala d'estudi de Ciències Socials). Ara no en vendria ni la meitat, si fins i tot el quiosc de la Facultat de Periodisme ha tancat. Em torno a fixar en el repartidor del tren i de cop i volta em fa l’efecte que contemplo una imatge del passat, un ofici antic que ha anat aguantant fins avui en dia però que ja no té gaire més recorregut. Algunes vegades jo tampoc l’he agafat pensant que ja m’informaria mitjançant el telèfon mòbil però a la pràctica no m’és el mateix. Els esmorzars sense diari són una mica deixatats, no acaben de ser rodons sense el gest d’apartar les engrunes del paper. Tot plegat és inèrcia analògica però és que segurament el costum d’anys, l'hàbit en fer certes coses, enganxa més que el cafè.

Sobre la terra impura

"Jo volia fer-li entendre que en la vida adulta tot és més ambivalent del que sembla, més relaxat i irònic, tot és ple de provisionalitats i de mentides basades més en la covardia o l'avorriment que en la mala fe o en la malícia, i tot enmig d'un teixit execrable de compromisos."

Sobre la terra impura - Melcior Comes

Antídots

Àries interpretades per Luciano Pavarotti i Scheherezade de Rimsky-Korsakov. També el Rèquiem de Mozart (amb el final de Süssmayr inclòs) però més per la força que desprèn que no pas – és clar- per la temàtica. I “Lágrima” de Tàrrega, que m’agrada tocar-la (menys quan trenco notes, que sap greu grapejar els clàssics). Algun estàndard de jazz amb regust de blues per poder improvisar sense massa danys evidents. Bossanoves d'harmonia controlada. El darrer llibre del Melcior Comes i, en general, qualsevol edició de Blackie Books.