Demanar un entrepà de pa amb tomàquet a Barcelona és un esport de risc. Una loteria. I no hi fa res que, d’entrada, l’establiment mostri un mínim de garanties gastronòmiques: pot passar a qualsevol lloc. Vull dir que amb una mica de sort aconseguirem un pa cruixent, de sola colrada i molla tendra untada amb eficiència amb el lliscar suau però decidit de mig tomàquet madur. Una llesca comme il faut amanida amb un oli d’oliva espès, daurat i gustós, i un polsim de sal. Ara bé, la sort ens pot mostrar la cara més fosca de la gastronomia: un pot amb tomàquet ratllat, aigualit, deixatat, amb una cullera a dins que en surt de tant en tant per sucar -xopar!- una llesca reblanida de pa industrial. El resultat és una pasta que ofèn el paladar, un artefacte de consistència pastosa que fa pensar que Einstein, quan va dir allò de “tot s’hauria de fer tan simple com fos possible, però no més”, desenvolupava la seva “Teoria de la relativitat” en un d’aquests antres sense vergonya ni cultura gastronòmica amb què de tant en tant topem.11/11/08
...però no més
Demanar un entrepà de pa amb tomàquet a Barcelona és un esport de risc. Una loteria. I no hi fa res que, d’entrada, l’establiment mostri un mínim de garanties gastronòmiques: pot passar a qualsevol lloc. Vull dir que amb una mica de sort aconseguirem un pa cruixent, de sola colrada i molla tendra untada amb eficiència amb el lliscar suau però decidit de mig tomàquet madur. Una llesca comme il faut amanida amb un oli d’oliva espès, daurat i gustós, i un polsim de sal. Ara bé, la sort ens pot mostrar la cara més fosca de la gastronomia: un pot amb tomàquet ratllat, aigualit, deixatat, amb una cullera a dins que en surt de tant en tant per sucar -xopar!- una llesca reblanida de pa industrial. El resultat és una pasta que ofèn el paladar, un artefacte de consistència pastosa que fa pensar que Einstein, quan va dir allò de “tot s’hauria de fer tan simple com fos possible, però no més”, desenvolupava la seva “Teoria de la relativitat” en un d’aquests antres sense vergonya ni cultura gastronòmica amb què de tant en tant topem.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
9 comentaris:
Tinc una gana voraç... i tu aquí parlant de pa amb tomàquet. I, per acabar-ho d'adobar, poses una foto amb pernil del bo. Ets cruel ;)
És que ja costa trobar pa, pa fet per un forner vull dir. Tantes coses que ens volen vendre i aquesta és ben difícils de trobar
si vols trobar bon pa has d'anar a Vilanova del Valles, al carrer de la Palma a Can geroni.
Ja veus, les tradicions es perden i al final quedarà allò de “recordes quan”...
Brrrffff!
Ja se sap, l'autèntic pà amb tomàquet, s'ha d'anar a buscar a Osona... res com els tomàquets del mercat de Vic, mmmm!
...amb una bona llonganissa (de Vic), Rosalita!
Carles
Avui els tomàquets "deixen aigua" no suquen. Has de saber on comparar-los i el pa ... tamppoc queden gaires llocs on sigui pa de "veritat". Però si aconseguim les dues coses ... és una delícia per als sentits !
El post del pa amb tomàquet era l'entrant, no? Quan serveixen el segon plat en aquest restaurant? :)
jo soc de l'emporda i per el que veig..en tinc sort...jajajaj
pero voleu dir que el que canvia no es la gana???
jo de petita per berenar em feien pa amb vi i sucre...i ostres!!!
mai mes n'he tornata a menjar com aquells...i el pa amb oli i vinagre?? que m'en dieu??
o nomes es la simplicitat de tot plegat??
en fi....bon profit!!
Publica un comentari a l'entrada