Nuats

Des de la finestra estant, la resta del món sembla una mica més ingràvida. Com si des de l’ampit un fil prim el sostingués gairebé a punt de caure. Nuats, se sostenen els arbres, els arbusts i el riu. Les pedres humides, la llum de les faroles, les hores, els pensaments de la gent. La tarda creix a l’altra banda del vidre entelat com si el baf hi pogués fer arrels. Fruits d’aigua tèbia i encens. Hi ha un escampall d’hores als llençols, polsims de mandra, engrunes de desig. Cafè i melmelada. Un veí que s’equivoca de porta i un altre que no. I el fil que acaba per deslligar-se. Roman el món, davallem nosaltres. I no obrim a cap dels dos.