Ja no sé el temps que fa que no llegeixo poesia. Malgrat tot, sempre intento tenir un punt de vista, diguem-ne, poètic. Anar més enllà de la realitat amb les paraules. Qui ho va dir allò “de totes les opcions possibles només una s’acaba concretant, la resta pertany a la poesia”? Però no tothom ho entén això. En general es busca una actitud vital més “pràctica”. Quan algú m’esmenta aquesta possibilitat assenyalo la paret de l’escriptori. Allí, com triomfs de caça, hi pengen el títol de la llicenciatura en Administració i Direcció d’Empreses junt amb del Postgrau de Fiscalitat. Hi ha taxidermistes de títols? Perquè el del curs de borsa ja fa temps que pinta malament. En fi, que segueixo tocant la guitarra. I d’aquí a una setmana començaré les classes de llatí. Amén.
5 comentaris:
Em sembla que fas bé tocant la guitarra, (això d'estudiar llatí ja no ho veig tan clar...:)).
Amb els títols d'ADE/ECO esperem-nos abans de dissecar-los. Tal com està la cosa, els podem posar en quarantena, i esperar que passi la pesta...
Hola!
Jo el trec en plan "Sant Cristo Gros". Hi ha coses que vesteixen: una corbata, una medalla, un uniforme, un títol... :)
De totes maneres hi ha massa "titolitis". Realment calen tants llicenciats? El problema és que hi ha massa oferta i a vegades acaben fent feines bàsiques. Segur que més d'un acaba pensant "i per això calien tants models economètrics"?
Carles
el llatí és una delícia, les mates de les lletres. a mi em flipava jugar-hi :)
Doncs fatal... per què no llegeixes poesia? A mi em vesteixen molt més Brossa i Martí i Pol que un títol firmat per un degà i un rei. Llegeix! Ara mateix! :)
Gràcies, Carol. Sí, però la poesia vesteix per dins i allò de la bellesa interior a vegades no ven prou :)
L.
Publica un comentari a l'entrada