Per uns moments el nen va deixar de gronxar-se. Però lluny de romandre quiet i perpendicular al terra es quedà aturat a mig aire. Potser va ser llavors que el món, per inèrcia, va començar a oscil·lar. L’efecte semblava el mateix, però les conseqüències eren unes altres. La primera percepció que vaig tenir va ser física, un lleuger mareig. Com si em trobés a la coberta d’un vaixell que navegués amb maregassa. Amb el moviment, tot allò que fins llavors havia romàs fix va començar a desplaçar-se. Els prejudicis, per exemple, rodolaven sense control per la coberta dels meus pensaments. Els prejudicis estan fets de la mateixa matèria que els dilluns i només la combinació de les quantitats de monotonia i ignorància en determina la seva cristal·lització i que esdevinguin una cosa o l’altra amb el pas del temps. Sigui com sigui, ambdós comparteixen la mateixa sensació acollidora de claustre sense espai per a la diferència o la sorpresa i, per tant, ens deixen a resguard del neguit. De cop i volta vaig sentir-me nu, despullat per dins, amb tots els meus prejudicis mig desballestats que circulaven amunt i avall al ritme del gronxador quiet de l’infant que ens empenyia – al Món i a mi- cada vegada amb més força. A punt de fer el capgirell, la criatura va saltar del gronxador. Suspesa en l’aire, ja sense referents, no vaig poder dir qui movia què. En caure va picar de peus a terra tot fent un soroll eixordador, com quan un reactor va més enllà de la barrera del so i esquinça l’aire. De primer vaig pensar que era el brogit del món que tornava a revertir l’engranatge de la seva física, el grinyol de les forces que lluitaven contra la seva inèrcia, però llavors vaig advertir que era senzillament el soroll de l’embalum dels prejudicis –meus i de tothom- que, amb l’empenta de l’última volta, havien tornat de cop al seu lloc. Qué estrany que és tot.