Petits detalls

Pierre Laffaiette va morir sobtadament mentre es prenia un mojito a la piscina de casa seva (realment l’Adelina, la serventa, preparava uns mojitos esplèndids, amb el gel picat però no molt, amb el rom al punt i un parell de fulles de menta al capdamunt).

Ara jeia al tanatori de Mont-Ciel, amb el vestit de ratlla diplomàtica que tant li agradava mentre la seva dona, Juliette, se’l mirava amb cara afligida.

Pierre Laffaiette havia estat un home brillant i del no res havia aixecat un imperi: va començar en un petit taller al garatge però de seguida va començar a ampliar el negoci, a diversificar, a obrir nous mercats amb el tràfic d’armes (míssils suïssos, fusells russos, mines antipersona espanyoles...) i diamants (de l’Àfrica occidental, principalment), tracta de blanques i algunes coses més d’extorsió i xantatge (un polític incaut, algun empresari...)

Tenia, a més, un parell de fundacions filantròpiques que, de passada, ajudaven a blanquejar diners i a pagar menys impostos mitjançant alguna estratagema d’enginyeria comptable i alguns suborns...

Tot era a punt per a la cerimònia. Seria un enterrament de luxe en què s’havia arreglat tot amb molta cura, tots els petits detalls que ell tant cuidava: la música (l’adagi d’Albinomi, no per sentit, deixava d’emocionar-lo), les flors (els lliris sempre li havien agradat)...havien vingut companys d’arreu del món i el capellà tenia a punt una homilia on s’exaltava la figura de qui havia estat bon pare, espòs, home de negocis i benefactor de la Humanitat (fins i tot seria enterrat dins de l’església de Saint Michelle on ell, catòlic fervorós, tantes donacions havia fet).

Ja amb el cofre tancat (de fusta noble amb incrustacions d’or) a la cambra només hi quedaven la seva dona Juliette i ell. La comitiva era a fora i d’un moment a l’altre vindrien els de la funerària per recollir-lo junt amb totes les corones de flors (“Dels teus fills i la teva dona que tant et van estimar”...).

Hi havia un silenci espès a tota la sala. De sobte, es van sentir uns cops. La Juliette de primer va pensar que trucaven, però no: provenien del taüt. Espantada davant la possibilitat que el seu marit fos viu, va córrer a obrir-lo.

- “Juliette! Oh!...Gràcies!...Gràcies!”- va a encertar a dir l’home, tot atabalat i ben blanc -“Em pensava que m’hi quedava! Sóc viu!...sóc viu!”

Però la Juliette ho ha havia arreglat tot fins al més petit detall: la música, les flors, els recordatoris... i dos bitllets d’avió cap al Brasil. Va posar un coixí dins del taüt i el va tancar d’un cop sec -clac!- mentre per la porta entraven, diligents, els homes de la funerària...