El pitjor de l’experiència és que aprenem a llegir les persones amb els seus gests i n’obviem les paraules. Motius profunds, inefables, se’ns fan evidents a l’ull dels anys. La distància entre allò que es diu i el que es fa o entre les accions realitzades i els seus vertaders motius ens deixa una gran rasa, un enorme solc en forma de prejudici. Certes persones, així com determinats comportaments, se’ns tornen un déjà vu que amb el temps pren un aire eixut i bròfec on tot té quelcom de grotesc i deforme, una mica com els esperpents de Valle-Inclán o els quadres més foscos de Goya. El costum, ja se sap, esmussa els sentits, ens avenim a viure amb crosses i com aquella vaca de pesada testa que “brandava lànguidament la llarga cua” se’ns fa un tel als ulls. Despullar la mirada a mesura que passen els anys ens és un exercici cada cop més feixuc: cal certa voluntat de desaprendre, d'abandonar els racons de nosaltres que ens són més propers i còmodes i tornar a ser un xic ingenus, una mica infants. Serà només llavors que aconseguirem ser com cantava en Bob Dylan, “joves per sempre” o, per citar un poeta de casa nostra, “se’ns ompliran les mans d’una llum fresquíssima”. Només cal voler-ho de tant en tant...
4 comentaris:
no és fàcil, però per sort, no és impossible :)
N'estic completament d'acord amb tu. Com més grans, mes tancats, aixi funciona...
Tens raó. Potser per això, algunes persones decideixen eixir del seu entorn per poder-se comportar tal com són, no tal com els que ja les coneixen esperen que es comporten perquè ja se n'han fet un clixé.
És qüestió d'amplitud de mires, no, Elur?
Com més grans tenim tendència a tenir sempre raó, o serà que, com dius, cada cop ens tanquem més.
Un clixé pot ser una bona màscara, novesflors. Sempre pots sortir per la porta del darrere! Però millor no haver de fer teatre, o?
C.
Publica un comentari a l'entrada