Vaig sortir de casa massa esverat, anava just de temps: “On tinc la cartera?”, “M’he deixat la carpeta amb aquell informe...”, torno a pujar, torno a baixar…coses que passen. La qüestió és que me’n vaig adonar quan ja era a l’estació de Plaça Catalunya: amb les presses m’havia deixat l’ànima a casa. L’havia deixada a carregar junt amb el mòbil i ja no hi vaig pensar més…ho hauria d’haver sospitat abans: allò que et trobes esmaperdut, desanimat, però vaig pensar que era l’hora del matí que no acompanyava. Llavors encara hi hagués estat a temps i hauria pogut tornar enrere a buscar-la. Ara era massa tard...I és clar, ja em diràs que hi feia jo al mig de Barcelona sense l’ànima, no em podia pas presentar així, a la feina! Vaig pensar en aquells venedors que hi ha tot baixant pel Passeig de Gràcia fins al Corte Inglés, potser allí en trobaria una bé de preu, just per passar el dia. Surto de l’estació i vaig tirant amunt, miro, remiro...res. Uns mocadors, rellotges, ninotets, lletres de fusta, discs, bosses de mà, ulleres...un enorme assortit estès en mantes de tots colors, però enlloc no venien ànimes. Quan ja pensava en tapar el forat amb una pila d“ADN” (aquell diari que donen en sortir de l’estació) el vaig veure en un racó: d’entrada em va semblar estrany perquè duia la manta, enorme, d’un color vermell llampant, posada al damunt (“ja em diràs com s’ho fa per ensenyar les mercaderies, amb la manta a sobre ”, vaig dir-me), però vaig pensar que no hi tenia res a perdre. M’hi vaig acostar i li vaig preguntar:
(Continuarà...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada